Elle V

Tornes a aquells passadissos, a les classes buides, a aquell món d'abscències massa plenes de record. Era el teu món, el petit microcosmos que et mantenia amagada i protegida entre les seves parets. Però ara no hi tornes com abans, ja no busques refugi ni protecció, allà vas aprendre a mirar ben amunt i lluitar per allò que més desitjaves i has convertit la teva vida en aquella lluita per la millor vida possible.
Somrius al veure persones que guardes a la teva ment, saps que continuen allà esperant que tornis per dir que tot va bé i que les coses per fi funcionen. Per saber que has trobat el teu lloc, un lloc encara desconegut i ple de misteris, però teu, escollit només per tu i per a tu. I sents que has crescut, ara saps mirar el món de fit a fit tot i que encara hagis de mesurar una a una les teves paraules. I la por a l'error, aquella por que sempre t'acompanya des dels primers dies de consciència i de la qual mai acabaràs d'alliberar-te. És aquella inseguretat ocultada sota la capa de fortalesa, sota la màscara d'orgullosa i valenta que a vegades aconsegueix fer-te oblidar el que s'amaga darrera. Però tu saps qui ets, o creus saber-ho, i intentes no perdre't pel camí perquè necessites anar més enllà, saber com tot ha d'acabar. I sempre, el terror a fallar, a que al final tot somni sigui irreal i la vida sigui només el darrer pas cap a l'abisme, la trobada amb l'incompliment de tot el desitjat.

Trying something new

Words make me slave, although I try to free, it's impossible for me. When words don't come easy, the world turns a space without meaning, my mind seems emtpy and this it's difficult to understand. But I wonder if it's necessary for me, I'm asking to myself if I need to write these feelings, if I really am not obligated to do that by something as strange as my unconscious.
But I need this, in the same way I need some people to believe in me, to understand my feelings. It's nothing more than communicating all the things that come alive in my mind, it's nothing more than the necessity of becoming someone through some words written in this big place without end.

Aquest post respòn a la meva por a perdre l'anglès (el poc) que sé jaja prometo que quan tingui un nivell decentet d'alemany canviaré de llengua, però haureu d'esperar anys i panys! Doncs espero que us sigui lleu, si algú troba cap error (cosa molt probable) que ho digui, que els errors estan per corregir-los!
Escrit el 20-11-2007

Dachau

Vaig estar allà, vaig fer les fotos mentre intentava assimilar tot el que veia. Però era massa dur, m'era impossible entendre com la humanitat havia pogut arribar mai fins a aquests extrems.
Horror. No hi ha cap altra paraula que ho descrigui millor. Estàs allà i sents que hi ha quelcom dins teu que et pesa, que no et deixa respirar amb tranquilitat, i tampoc pots parlar, necesites estar sol i procurar entendre totes les históries que s'amaguen a aquell camp de concentració.
A mi allò em va deixar sense paraules, sense llàgrimes... només em quedava un buit que no vaig saber amb què omplir.
PD: És Dachau, el primer camp de concentració que hi va haver a Alemanya.

Viure

I arriba un dia en què sents que el millor és viure, viure i deixar enrere les estúpides preocupacions i pensar només en l'ara, en l'avui, que ja són suficientment feixucs. Et planteges si realment té sentit buscar un sentit a tot, és estúpid, el món està ple de paradoxes. Només cal seguir el camí, prendre decisions, però sense estancar-se en el que no és però podria haver estat. El millor és aixecar el cap i mirar cap al futur, sense oblidar mai el passat, intentant saber qui ets i qui vols esdevenir.
Arriba un dia que t'adones que hi ha moments que no pots controlar, esdeveniments que s'escapen de les teves mans i que poden arribar a fer-te molt de mal. Però no pots fugir ni tancar els ulls, cal protegir-se, protegir-se hom mateix i protegir a qui hom s'estima. I cal redescobrir-ho tot cada dia, veure que en un únic moment pots perdre tota la realitat que t'envolta, és precisament això el que la fa especial. Cal afrontar la vida amb el cor fort i la mirada fixa, sense dil·lació, esperant un futur que no acaba d'arribar.

Dubtar

On és tot allò que un dia guardava entre les meves mans? Hi ha quelcom que s'escapa, quelcom que fuig i que no puc seguir amb les meves febles passes. M'agradaria sentir que encara estic aferrada a allò que creia tan ferm i segur, però quan has de dubtar de tot no hi pot haver res intocable. Això fa por, tots necessitem creure en algú o en alguna cosa, creure amb els ulls tancats i aquella seguretat que abans et donava la veu materna quan només eres un ésser en potència. Quan arriba el dia en què res és segur, en què res és fiable, sents que tot tremola, que el sòl dur sota els teus peus esdevè un indret insegur i perillós. Jo no vull cercar la veritat, jo vull cercar la felicitat. Però com saps que una i l'altra existeixen? com saps que aquest no és un camí en va? No ho saps, perquè has de dubtar de tot i és llavors quan et sents desamparat, perdut en la immensitat de la inseguretat.

Perdut

I tu et preguntes tot allò que mai et vas atrevir a afrontar, és precisament per això pel que no pots respondre. Però no pots ignorar-te a tu mateix, no pots tancar els ulls a una realitat que se't presenta tan clara i vívida. No saps quina és la solució, ni tan sols saps si mai seràs capaç de trobar-ne alguna; de moment t'has limitat a fugir, a deixar enrera totes aquestes qüestions que no sabies respondre i oblidar-les només per a que a l'endemà es presentessin amb més força. I ara potser ha arribat el moment d'aturar-te i preguntar-te on ets, qui ets, cap a on camines. Però tens massa por de no poder respondre, de no saber respondre, i trobar-te un altre cop a la deriva en un mar absolutament descontrolat. Perquè tu, que sempre t'havies deixat endur per la vida, que sempre havies estat tan decidit, tan correcte, tan segur del que havies de fer, ara dubtes de si tot això t'ha portat a alguna banda. Ara no saps si el que ets és el que tu has volgut ser, el que els altres volien que fossis o el que havies de ser, inexorablement. El temps passa de pressa, les paraules no sorgeixen i has arribat a una absoluta incomprensió, a un dubte obsessiu que no et deixa confiar en tot allò en què abans havies cregut. Ara ja no saps si hi ha res a que puguis aferrar-te, alguna cosa que et mantingui surant enmig de la tempesta. Només saps que vols seguir endevant, no saps ben bé com, ni cap a on, però vols continuar.

Miscel·lània

Res és el que sembla, res sembla el que un dia esdevindrà. Tanques els ulls i creus que quan tornis a obrir-los, tot allò seguirà existint, ho percebràs amb els teus sentits i continuaràs pel teu camí sense adonar-te de la importància de tot el que t'envolta. És la realitat. És la grandesa de l'ésser humà. Però tu, ésser atrefegat, home civilitzat, ciutadà modèlic, estudiant apassionat, estàs massa concentrat en les teves petites preocupacions, tan petites que són indignes de la teva grandesa. El teu jo i la seva circumstància ho ocupen tot, com l'ésser il·limitat de Parmènides; la pregunta és, però, si segueixes alguna raó, aquell logos que tot ho mou. Si tot tendeix a l'entropia, si la termodinàmica ens atravessa amb la seva veritat, que n'hem de fer, de l'ordre? Traiem-nos la màscara que oculta tot allò que no volem mostrar, desenganyem-nos i creguem en tot allò que altres abans ja ens han mostrat. Deixem-nos portar per una natura indòmita que sempre ens ha acompanyat, oblidem-nos per un cop de la racionalitat i esdevenim allò que el món ha fet de nosaltres: subjectes en recerca d'una realitat fugissera.

Elle IV

Ella no vol que ells pensin que és millor del que és, no vol que es creguin aquesta imatge que ha creat de si mateixa. No vol que confiïn en les seves capacitats, perquè té por de decepcionar-los, té por que un dia s'adonin de com és de feble i ningú la vulgui protegir. Si tots els afalacs, si totes les paraules han estat compromisos buits, que no han portat enlloc, només a mentides que l'han enganyat sobre ella mateixa. Si tot això ha estat irreal llavors res té sentit, perquè tot el món en el que ha cregut caurà amb aquesta veritat malaguanyada.

I sent un altre cop aquella por, aquell temor de perdre's en el seu propi interior, a no tenir la referència de paraules que ara només ressonen en la foscor d'un record massa llunyà. I al pensar en ells sent un buit al seu interior, perquè ja no sap si és ella que ha canviat, si és ella que segueix amagada en si mateixa o si són ells que no la poden acceptar.

La noia del banc

Surto de l'autobús i el primer que veig és aquella noia assaguda al banc. Té les cames arraulides i les agafa amb els seus braços en un intent d'abraçar-se a si mateixa. Intento mirar-la als ulls però abaixa la mirada, sembla que em defugi, però intentosaber que és allò que amaga. Llàgrimes. S'eixuga amb un mocador els ulls mentre intenta mirar cap a una altra banda, ara entenc perquè s'amaga: els seus ulls blaus brillen sota la llum del sol i els protegeix acotant el cap i mirant al terra del parc. Durant un moment haig de reprimir l'impuls que m'empeny a seure a aquell banc i intentar apaivagar aquell plor. Jo no n'haig de fer res, a mi no m'agradaria que ningú vingués a compadir-se de les meves llàgrimes i a preguntar-me que em passa. Però em sap greu veure-la allà, sola, sanglotant enmig del parc sota les mirades de tots aquells que passen per allà de camí a casa. Ho sento, em poso trista per uns moments i maleeixo la meva empatia i la meva sensibilitat, perquè ara ja fins i tot m'afecten les històries de noies desconegudes i entristides.
PD: Basada en una imatge real d'aquest migdia igual a la descrita.

Llibertat i neurones

I sorgeix un altre cop el problema de la llibertat. Les paraules de Sartre, l'home condemnat a ser lliure, la llibertat com a pes que recau sobre les nostres espatlles i no ens deixa alçar el cap per mirar de fit a fit l'horitzó. És un pes del qual no ens podem desfer, està lligat a la condició humana, és el preu a pagar per despendre'ns de la naturalesa, per deixar enrera l'instint i intentar anar més enllà. I la llibertat, que es troba per sobre de tot, que és aquella entel·lèquia que encara no acabem d'entendre, potser encara som massa naturals com per a poder abastir-la en la seva totalitat.
En realitat tot és qüestió de bioquímica, de neurones, sinapsi i cèl·lules inquietes. Els sentiments, les emocions, les idiees abstractes, són només creacions de l'encèfal i es poden modificar amb una petita descàrrega elèctrica al lloc indicat. I això fa por, molta por. Perquè tot això ho creem nosaltres, per tant, depèn de l'ús que fem de la nostra ment. Les emocions deriven en sentiments quan les contextualitzem i recordem altres situacions i moments en que hem sentit reaccions semblants. Som éssers programats per al sentiment, programats per a que amb aquests sentiments la vida passi a tenir un sentit més enllà de la pura supervivència?
Us recomano: En busca de Spinoza d' Antonio Damasio, no és filosofia, és neurobiologia o quelcom semblant, molt interessant.

Salinas

Perdóname por ir así buscándote
tan torpemente, dentro
de ti.
Perdóname el dolor alguna vez.
Es que quiero sacar
de ti tu mejor tú.
Ese que no te viste y que yo veo,
nadador por tu fondo, preciosísimo.

Que et llegeixin aquests versos, a mitja clase d'ètica mentre t'expliquen Aristòtil, no té preu.
Per les seves llàgrimes sinceres al sentir els seus versos preferits, per aquell sentiment que s'acumulava dins el pit i desitjava sortir i expandir-se.
Tenim la millor professora d'ètica de tota la facultat, això està molt clar ^^