Sobre el càstig

La genealogia de la moral, Friedrich Nietzsche:
En general, el càstig endureix i refreda; el càstig concentra, aguditza el sentiment d'estranyesa, reforça la capacitat de resistència. [...] Però si pensem en en aquells mil·lenis que van precedir a la història de l'home, podem jutjar que el que més va refrenar el desenvolupament del sentiment de culpa va ser precisament el càstig. [...] No hem de subestimar fins a quin punt la visió dels procediments judicials mateixos i de l'execió del càstig impedien al criminal sentir la seva acció, la forma de la seva actuació, com a reprobable en si mateixa: ja que veu com al servei de la justícia es comet i després s'aprova, es comet amb bona consciència, exactament el mateix tipus d'accions: espiar, sobornar, enganyar...

Quanta raó té Nietzsche, sempre he pensat que ningú pot nomenar a l'altre assassí mentre aquesta mateixa persona vulgui fer que la justícia castigui a l'assassí amb la mort, quina diferència hi haurà entre el criminal i aquell que exigeix aquest tipus de justícia? El primer haurà comès el delicte i, segurament, no se'n sentirà culpable, l'altre, dolgut i emportat per la ira demanarà que l'assassí rebi el càstig de la mort per tal que la balança torni a tenir equilibri, Però realment considereu que l'Estat ha de posar-se al nivell de l'assassí? Ha de ser l'Estat un botxí d'aquells que han comès un crim? És realment la pena de mort una mesura per aturar els delictes o és només una manera d'acontentar els familiars de les víctimes, una manera de fer justícia realment insòlita? L'altre dia comentàvem què era la justícia, si tenia relació amb la moral (pròxim post, espero) i només vam arribar a la conclusió que la justícia o l'establiment d'unes lleis eren necessàries per a viure en societat. Quines són, doncs, aquestes lleis justes? Heus aquí la gran pregunta, aquella que jo no sé respondre.

Moltes coses

Després d'uns dies sense connxió a Internet per motius que encara no conec (la línia de l'ADSL simplement, va agafar unes minivacances) i uns dies més tard de la Diada, tornem a ser aquí, amb rosa i un llibre molt especial, tant que no és a cap llibreria (misteri).
Avui, visita a la Facultat de Filosofia. Conclusió: Vull estar allà el proper setembre, n'estic segura!
Ens han tractat molt bé, massa i tot, tenim carpeta UB, informació a dojo (ja tocava!) tant sobre la Universitat com l'aplicació del Pla de Bolonya o com fer la matriculació. A més a més, ens han convidat a un aperitiu i ens han regalat un diccionari de traduccions de paraules filosòfiques en castellà, català, anglès i alemany. Per millorar-ho tot encara més, els professors m'han semblat força propers, intel·ligents i entenidors, a més de divertits i molt interessats per (o en?) nosaltres. La Biblioteca ja l'havia vist l'estiu passat quan buscava els llibres pel Treball de Recercam tot i això no sabia que els alumnes podien demanar portàtls o sales per fer treballs en grup amb tranquil·litat. La facultat, funcional, de disseny senzill però nova i àmplia, amb molta llum i classes no massa grans, de manera que no tindré aquella sensació d'estar en un grup de 500 persones i ser només un nombre. En definitiva, m'ha semblat un bon lloc, prop del centre de BCN, bben comunicada, amb una biblioteca impressionant, construcció nova i una zona exterior amb bancs i gespa que pot estar força bé, tot i que no és comparable al campus de la UAB, és clar. Bé, simplement avui m'he convençut de quina serà la meva decisió quan tingui la nota de tall després d'haver fet la selectivitat, de manera que si aprobo, segur que entro (nota de tall = 5) i ja tinc ganes que tot això comenci...
PD: La carpeta de la foto no és la que ens han donat, és clar, però serà la de l'any vinent i és més maca jaja

35

Los cielos son iguales.
Azules, grises, negros,
se repiten encima
del naranjo o la piedra:
nos acerca mirarlos.
Las estrellas suprimen,
de lejanas que son,
las distancias del mundo.
Si queremos juntarnos,
nunca mires delante:
todo lleno de abismos,
de fechas y de leguas.
Déjate bien flotar
sobre el mar o la hierba,
inmóvil, cara al cielo.
Te sentirás hundir
despacio, hacia lo alto,
en la vida del aire.
Y nos encontraremos
sobre las diferencias
invencibles, arenas,
rocas, años, ya solos,
nadadores celestes,
náufragos de los cielos.

Salinas, Pedro. La voz a ti debida

Aforisme: felicitat

La felicitat és allà, esperant que siguis valent i obris els ulls per veure-la, llavors t'adonaràs que sempre l'havies tingut massa a prop com per a pensar que era allò inabastable amb què somiaves cada nit.

Aforisme

La tristesa s'amaga rere cada somriure, esperant un moment de debilitat per re-aparèixer amb més força. La felicitat, en canvi, es manté sempre a l'espera, amagada en la lluentor dels ulls, en l'esperança del dia a dia, en aquella flama que mai s'apaga.

Apol·lo i Dafne

Aquesta escultura pertany al Barroc italià, és una de les obresque més m'agrada de totes les que he estudiat aquest any. No sé com s'ho va fer Bernini per copsar tot el moviment de les figures en una escultura de marbre, és sorprenent el que alguns poden arribar a fer amb un tros de marbre. Bé, us deixo una mica dels apunts d'hª de l'art perquè els gaudiu ^^
A aquesta obra escultòrica Bernini capta l'instant en què Dafne es transforma: a la base comença la metamorfosi de la nimfa en arbre, les seves cames comencen a convertir-se en arrels i s'accentua la sensació d'arqueig del seu cos per la immobilització provocada per la transformació en arbre. Apol·lo li agafa una mà, té una cama alçada i està a punt d'envoltar la seva estimada amb el braç, així Bernini ens mostra l'instant fugisser de l'acció, captant tota la tensió del moment.
L'escultura s'expandeix en tres dimensions de l'espai, el moviment és ascendent, es projecta a un espai infinit i es crea d'una manera il·lusòria el moviment real.
Es basa en un episodi de Les Metamorfosis d'Ofidi:
El rei Apol·lo va burlar-se de Cupido i ell, com a venjança, va decidir enviar-li una de les seves fletxes perquè s'enamorés de la primera persona que veiés, que va ser Dafne, filla de Peneu. Eros va tirar a Dafne una fletxa de plom que feia avorrir la primera persona vista, així, ella no desitjava a Apol·lo i en fugia, demanant al seu pare que la salvés. Peneu va decidir transformar la seva bonica filla en llorer i Apol·lo va restar abraçat a l'arbre per després fer-se una corona amb les seves fulles.
Per cert, Daphne, en grec, vol dir llorer ^^

Mal humor

Perduda entre versos d'un poeta fins fa poc desconegut, confosa entre pensaments d'un filòsof que sempre he admirat en la distància, abrumada per la bellesa de tantes obres d'art que dia a dia se'm presenten... em continuo preguntant, perquè no tenim temps de païr tot això? perquè no em puc permetre el luxe de llegir els meus apunts de filosofia per pur plaer? Estic farta, n'estic farta d'aquesta educació, no vull que m'ensenyin a memoritzar i vomitar! Cada dia tinc menys ganes d'anar a l'escola i no perquè no m'entusiasmin algunes assignatures sinò perquè no suporto com estan plantejades, creus que aprendré art per memoritzar-me 6 o 7 obres que penso que poden caure a l'examen? ja se que això no és estudiar bé però com puc estudiar bé si ni tan sols està ben estructurat el curs, si ni tan sols tu m'expliques l'obra ordenadament tal com jo l'hauria de fer a l'examen? això és cada cop més insuportable, hi ha dies que tinc ganes de quedar-me a l'autobús unes parades més i anar a la platja a llegir tranquil·lament, al menys d'aquesta manera tindria temps per analitzar tota la informació que intenteu ficar-me al cap d'una manera lògica. Ho sento, però avui s'ha acabat la meva paciència, no més matemàtiques entre crits, no més classes d'història mentre la gent de l'última fila juga amb el mòbil...d'això en dieu aprendre? em pregunto què passarà dintre de 10 anys si la ESO ja ha fet tot això; després penso que millor no plantejar-m'ho gaire, que és tot molt trist, entre nens i nenes que escriuen els infinitius sense r (a(h)i(r) vaig canta(r)) i que competeixen per veure qui porta la samarreta més cara...
Sempre ens quedarà la filosofia, gràcies Enric!

Aforisme

I a vegades, per voler entendre-ho tot, no entens res.

Definicions

L'amor és acceptació de l'altre com a part d'un mateix, és necessitat, és adaptació d'unes virtuts i uns defectes que han de formar part també de les nostres vides i, inclús, del nostre ésser. El veritable amor és únic i inconfussible, ens porta a enyorar l'absència de l'altre alhora que hi ha un forta unió que manté els dos amants sempre connectats. Amor és capacitat d'entendre's sense paraules, només restar en silenci i deixar que les mirades ho diguin tot; és unir-se, donar-ho tot sense esperar res a canvi, és trobar-ho tot en un somriure o conformar-se amb unes poques paraules: t'estimo.

Foscor

Tant de bo fos tan senzill, obrir les ales i començar a volar, fugir d’un món ple d’odi i dolor. Allunyar-me és una idea que sempre ha estat present a la meva ment, escapar d’una vida anorreadora que em desconhorta fins que tot perd el sentit. La foscor és la única companyia, el silenci ho envolta tot, sento una buidor dins l’ànima que mai abans havia sentit. Un forat és la única cosa que veig davant meu, només sento ombres que es mouen al meu voltant, són éssers desconeguts, persones que han passat per la meva vida sense que quedi res d’elles, només un va record del que van ser. Voldria tancar els ulls i esdevenir un no res dins d’aquesta profunda obscuritat, abandonar una batalla que ja dono per perduda i així poder descansar i alleugerir un dolor que trenca en miques la meva ànima.

Buscant semblances i diferències

Snow, hey oh!