Veritat

Em costa creure en la veritat, i encara em costa més creure que l'home hi pugui arribar. Mai he estat amiga dels dogmes, és per això que sempre m'ha agradat escoltar i llegir persones que opinaven d'una manera diferent a la meva, que pensaven des d'un punt de vista totalment contrari al meu. Sempre, quan he començat a llegir una d'aquestes persones les crítiques se m'han anant acumulant al cap, però les he acallat perquè sabia que provenien dels meus prejudicis, per això he esperat i he seguit llegint per tal de deixar entrar aquelles idees estranyes a la meva ment. Quan ja porto molt de temps interpretant i entent allò que abans em resultava incomprensible, començo a endevinar perquè aquesta persona té aquestes idees, perquè creu que són les millors i perquè creu que també han de ser bones pels altres. És llavors quan m'adono que tant ell com jo anomenem veritat a allò que nosaltres pensem, però si ho analitzem fredament i sense recolzar-nos en els estúpids dogmes o els inútils prejudicis podem veure que no estem tant distants. Tots dos cerquem una veritat que se'ns escapa, ambdós volem creure fermament en allò que pensem i volem tenir raó; però cap dels dos ha arribat a la veritat, a una veritat universal, perquè les seves paraules no són acceptades pels altres, perquè els plouen les crítiques i, sobretot, perquè no tenen una manera infalible de demostrar allò que han escrit que pugui convèncer els altres.

Dones i estrògens

Avui en Ferran parla de dones i d'estrògens (article a la web del Sostres, de moment). Casualitats de la vida, però a mi m'acaba de venir a visitar la millor amiga de totes les dones: la regla. I és horrible.El pitjor no és la sang o el dolor, sinò també els canvis d'humor, els altibaixos emocionals, etc... No entenc perquè amb tots els avenços que ha fet la ciència encara no s'han inventat res que faci retardar l'arribada de la regla, sense trastocar el cos, fins als 25 anys o així. I no sé perquè quan estic en aquests dies em surt la vena reivindicativa i feminista, serà que el mal de panxa no em deixa pensar en claredat, però em ve al cap aquell famós: tots els homes són iguals que mai he estat capaç de pronunciar amb serietat (igual que el: totes les dones són putes) perquè no crec en aquest tipus de frases i perquè no m'agradaria que m'ho diguessin a mi. Em fa ràbia la guerra de sexes, em fa ràbia tant repetir que som diferents: també sóc diferent de els altres dones, o és que sóc igual per tenir el mateix sexe? Perquè parlem tant d'aturar el masclisme si després són moltes dones les que el porten a la sang?
M'agradaria que arribés un dia que tots ens adonéssim que som iguals, no crec que per ser d'un sexe o d'un altre siguem tant diferents. És clar que potser ells tenen certs instints que nosaltres no tenim i a l'inrevés, però de veritat és això tan important com per fer que sempre les dones parlin( ho sento però no m'hi incloc) malament dels homes i els homes de les dones? Si som diferents serà per alguna cosa, no?

Fèmme fatale

M'esperaves, com sempre, sota aquell fanal amb la caçadora negra. Semblaves una fèmme fatale, els cabells rojos et queien sobre l'esquena, aguantaves la cigarreta amb la mà dreta i deixaves escapar el fum entre els teus llavis pintats d'un vermell intens. Sabies que aquella imatge m'excitava. Quan veies que baixava del cotxe caminaves sense vacilar, movent sensualment els malucs, cap a la porta de casa teva mentre jo queia sota el teu encanteri i seguia les teves passes de taló negre concentrat en un cos que aviat posseiria. Lentament, treies la clau i obries la porta per després deixar-la entreoberta i fer-me passar sense paraules, sense gestos, només guiat per la intuició de saber-te desitjosa. Pujava els graons, ja no sentia el teu so en la llunyania, sabia que havies entrat al teu pis i que m'esperaves al mateix lloc on sempre ho feies.
L'última porta. La vaig obrir lentament, desitjós de veure aquella imatge que tant anhelava, el teu cos nu sobre els llençols blancs, els cabells rojos il·luminats per aquella vella làmpada que els feia brillar d'una manera especial. Entrava la cambra tancant la porta sense fer soroll, m'apropava a tu intentant fer el mínim soroll i no destorbar aquella expressió en el teu rostre: els ulls tancats, els llavis entreoberts i les galtes amb aquell toc rosat que tant m'agradava. Vaig començar a treure'm la roba, tu seguies sense mirar-me, però jo notava com el teu cos es tensava, m'estaves esperant i jo volia fer que aquell moment semblés etern per a tots dos.
Ajagut al llit, al teu costat, et contemplava. Vaig començar a besar aquell coll larg i prim per després seguir amb els teus pits que m'esperaven deleitosos. Només amb el tacte de la meva llengua sobre la teva pell el teu cos s'estremí, vaig agafar amb força l'altra sina mentre seguia assaborint el teu cos, cada cop més avall, notant com tota tu començaves a tremolar de plaer. Sabent cap a on em dirigia vas obrir les teves cames per deixar-me jugar durant una estona amb la llengua, fent que cada cop fos més fàcil sentir la teva excitació. Vaig continuar amb la mà, primer només un dit, suau, lent, repassant cadascun dels teus racons més íntims. Poc a poc el ritme anava creixent, deixaves de controlar el teu cos, que em pertanyia totalment i es movia acompasat amb els moviments de la meva mà. Finalment, arribaves a l'èxtasi, sentia com perdies la teva força i el teu cos es relaxava completament. Per primer cop en tota la nit, obries els ulls, només per mirar-me a la cara i preguntar-me: quant et dec?

Hey

No vindrà ningú a ensenyar-me i dir-me com mantenir-ho viu? per sobreviure. Vine i ensenya'm aquella cosa que mai vaig aprendre en els teus ulls. Treu-me el torniquet.
Jo solia estar ple de confiança en mi mateix, jo solia saber exactament què volia i on anar. Més que mai puc utilitzar una coincidència però ara camino sol i parlo sobre allò quan ho sé.
...
Hey, que diries si em quedés? si em quedés per una estona si pogués. Diga-ho un altre cop i em quedaré, però no per últim cop... hey, que diries si canviés? si ho canviés tot menys el meu nom. Torna a tocar (la cançó) un altre cop i tornaré, però no per últim cop.

Els qui sapigueu anglès, escolteu-la sense fer gaire cas a la traducció cutre i a trossos que acabo de fer. Espero que us agradi, i sí, ja sé que en anglès queda millor xD

Atreveix-te

Admirar el món com si fos la primera vegada que t'adones de com és de bell. Tancar els ulls i deixar que el vent s'emporti tots els teus pensaments, les teves preocupacions, allò que omple la teva ment i no et deixa renovar-te i canviar per sempre.
Ets lliure, tens tota una vida plena d'experiències rere teu i l'edevenidor, implacable, desconegut, esperant-te. La valentia és el sentiment més difícil de seguir per la por a perdre, per la maleïda inseguretat. Però saps que aquesta és la teva oportunitat, i l'has d'aprofitar. Has d'aprendre a tornar a ser un nen, a jugar amb la teva vida, perquè et pertany només a tu i n'ets responsable. No pots fugir, la teva única oportunitat és mirar enrere, agafar forces i lluitar per la teva felicitat. No has de desitjar tenir, has de desitjar ser, ser allò que sempre has somiat, esdevenir aquella imatge de tu mateix que cada nit se t'apareix a l'hora d'anar a dormir i et promet un futur millor.