29 d’agost de 2007

Dones i estrògens

Avui en Ferran parla de dones i d'estrògens (article a la web del Sostres, de moment). Casualitats de la vida, però a mi m'acaba de venir a visitar la millor amiga de totes les dones: la regla. I és horrible.El pitjor no és la sang o el dolor, sinò també els canvis d'humor, els altibaixos emocionals, etc... No entenc perquè amb tots els avenços que ha fet la ciència encara no s'han inventat res que faci retardar l'arribada de la regla, sense trastocar el cos, fins als 25 anys o així. I no sé perquè quan estic en aquests dies em surt la vena reivindicativa i feminista, serà que el mal de panxa no em deixa pensar en claredat, però em ve al cap aquell famós: tots els homes són iguals que mai he estat capaç de pronunciar amb serietat (igual que el: totes les dones són putes) perquè no crec en aquest tipus de frases i perquè no m'agradaria que m'ho diguessin a mi. Em fa ràbia la guerra de sexes, em fa ràbia tant repetir que som diferents: també sóc diferent de els altres dones, o és que sóc igual per tenir el mateix sexe? Perquè parlem tant d'aturar el masclisme si després són moltes dones les que el porten a la sang?
M'agradaria que arribés un dia que tots ens adonéssim que som iguals, no crec que per ser d'un sexe o d'un altre siguem tant diferents. És clar que potser ells tenen certs instints que nosaltres no tenim i a l'inrevés, però de veritat és això tan important com per fer que sempre les dones parlin( ho sento però no m'hi incloc) malament dels homes i els homes de les dones? Si som diferents serà per alguna cosa, no?

3 comentaris:

Jordán:D ha dit...

hem sembla k ja en som dos en akells dies k ens visita la regla sip sip.aixo ens diferencia d'ells pero per alguna cosa és així.Crec que ser mare deu ser una de les millors experiencies que podrem tenir a la vida :)

Uribetty ha dit...

Molt reivindicatiu el post.
Jo no m'imagino un món o tots fossim igual...quin horror! No, no hi vull pensar pas xD
Que vagi bé i intenta evitar aquest canvis d'humor ;)
Una abraçada ben forta.

Tals ha dit...

Ei Jordán! ja som dos, si... dona això de ser mare encara ho veig molt lluny (però molt molt eh) però la possibilitat d'estar 9 hores de prt i patir l'indescriptible no és gaire temptadora.Però sí que podem dir que els homes mai portaran una vida al ventre, suposo que això és el que val la pena!
Uribetty, és que estic reivindicativa jaja això de ser tots iguals no portaria enlloc, està clar! No puc evitar-los, els haig de fer meus i acostumar-m'hi... petonets, maco^^