Camino per Barcelona. M'he adonat que passejar m'ajuda a pensar, a trobar la meva veu enmig de la multitud de desconeguts que m'envolta, m'encalça i sembla perseguir-me allà on vaig.
Els llums de la ciutat segueixen encesos, encara no sabem si després de Villaroel ve Viladomat, o si hem errat el camí i trobem tots els bars tancats. Sigui com sigui, la ciutat es fa trepitjant-la amb els peus, unint parades de metro que abans només eren punts de color en un mapa gris, brut, i que ara esdevenen escenaris amb una realitat pròpia, situant-se a un encreuament de carrers on ja reconeixem figures i fantasmes.
Poc a poc, vaig fent meva la ciutat, aquella que em semblava tan aliena, tan buida i anònima. Però ara busco entre els rostres, reconec espais, somric pels carrers que ja són ben plens de records, passats i presents. Llavors és quan sento que quelcom ha canviat; que la Central segueix olorant de la mateixa manera, però els prestatges han canviat, que ja no guardo el mateix a cada calaix. I penso que fa molt que no escric sobre filosofia. Que sempre m'escapo d'ella quan s'apropen els exàmens, en fujo amb por de perdre'm si la deixo anar ocupant espais de la meva vida sense salvar-ne d'altres. Però em salvo. I sobrevivim. Tot continua mentre plovisqueji als carrers i jo segueixo negant-me a obrir el paraigües.
Em sap greu, no voldria convertir el blog en un diari personal, no era la meva idea inicial. Espero tornar aviat a la "normalitat".
Els llums de la ciutat segueixen encesos, encara no sabem si després de Villaroel ve Viladomat, o si hem errat el camí i trobem tots els bars tancats. Sigui com sigui, la ciutat es fa trepitjant-la amb els peus, unint parades de metro que abans només eren punts de color en un mapa gris, brut, i que ara esdevenen escenaris amb una realitat pròpia, situant-se a un encreuament de carrers on ja reconeixem figures i fantasmes.
Poc a poc, vaig fent meva la ciutat, aquella que em semblava tan aliena, tan buida i anònima. Però ara busco entre els rostres, reconec espais, somric pels carrers que ja són ben plens de records, passats i presents. Llavors és quan sento que quelcom ha canviat; que la Central segueix olorant de la mateixa manera, però els prestatges han canviat, que ja no guardo el mateix a cada calaix. I penso que fa molt que no escric sobre filosofia. Que sempre m'escapo d'ella quan s'apropen els exàmens, en fujo amb por de perdre'm si la deixo anar ocupant espais de la meva vida sense salvar-ne d'altres. Però em salvo. I sobrevivim. Tot continua mentre plovisqueji als carrers i jo segueixo negant-me a obrir el paraigües.
Em sap greu, no voldria convertir el blog en un diari personal, no era la meva idea inicial. Espero tornar aviat a la "normalitat".
5 comentaris:
De vegades trobem en lo desconugut , coses conegudes, la mateixa gent al metro, les mateixes mirades imides de bon dia, la mateixa gent al mateix espai i aixo ens fa sentir un xic mes acompanyats.
El blog acaba sent una part de nosaltres i ell decideix el que vol que hi escrivim. Avui has necessitat escriure això, i no és el primer cop que t'ho sento dir, el 28 del més passat escrivies algunes coses semblants. Darrerament t'ha donat també per la poesia. Qui ets tu per negar-te a tu mateixa la necessitat d'escriure o expressar-te de la manera que et surt?
El millor és que fa un temps deies que trobaves poc sentit al blog. Després d'això, has seguit escrivint, trobant la utilitat que escriure t'aporta en cada moment. Si parles de filosofia d'aquells que es coneixen com a filòsofs no sempre et podrem seguir. Si parles de la teva resulta més fàcil. Però independentment dels que llegim, escrius per tu, i el que surt de tu.
M'agrada que descobreixis Barcelona, que aprenguis a estimar-la. Sí, Viladomat ve després de Villaroel si vens de Plaça Universitat, però tenen entremig Urgell i Borrell. El meu ex-barri.
res dona, una escapadeta al món personal no fa mal.
Jo també hi caic de tant en tant i sense voler.
Barcelona, els seus carrerons, la seva olor, el seu tràfic.. Tot allò que ens sembla aliè ho podem acabar fent nostre, només cal buscar-li l'encant. I, al igual que Barcelona, en moltes d'altres coses...
I, si plovisqueja, continua negan-te a obrir el paraigües! És una de les maneres més freqüents que utilitzo quan tinc ganes de sentir-me viva! Sortir al carrer, mullar-me, caminar sense rumb i pensar!
res, passava!
Uf! La de vegades que me l'he feta plovent, amb una birra, i sense presses. Quin plaer més gran!
Bcn és un poble que és com viure en un pis d'estudiants, te'l fas teu però sempre canvien les coses i en descobreixes de noves.
Publica un comentari a l'entrada