"Debemos reservarnos una trastienda del todo nuestra, del todo libre, donde fijar nuestra verdadera libertad y nuestro principal retiro y soledad. En ella debemos mantener nuestra habitual conversación con nosotros mismos, y tan privada que no tenga cabida ninguna relación o comunicación con cosa ajena, discurrir y reír como si no tuviésemos mujer, hijos ni bienes, ni séquito ni criados, para que, cuando llegue la hora de perderlos, no nos resulte nuevo arreglárnoslas sin ellos."
La soledad, incluida en Los Ensayos de Michel de Montaigne
La soledad, incluida en Los Ensayos de Michel de Montaigne
4 comentaris:
un fragment interesant, per reflexionar..
Ara no està molt de moda Montaigne a la blogosfera, en una determinada blogosfera. A mi em sembla sospitós, com totes les modes.
Si recordes el meu blog, jo sempre he citat Montaigne. O siga que això que et dic no és un atac frontal a Montaigne, ni de bon tros.
El problema de Montaigne i el text que tries (ben triat, sí senyora) és el omo si no tuviésemos mujer, hijos ni bienes, ni séquito ni criados,. Montaigne pot pensar el que pensa perquè es mou en un context social ben determinat —com no podria ser d'una altra manera—.
En aquest sentit és un pensament aristocraticista, la qual cosa per a mi suposa un cert problema en l'universalisme de Montaigne. De veritat tots podem fer el que aconsella el text? I no parle només de condicions materials, però parle també de condicions materials.
Te tota una filosofia de la mort aquest home, hi ha un moment, no recordo on, en què parla de que després d'haver estat no sé quants dies sense poder pixar, el pobre, entén perfectament que la mort pot ser una manera d'alliberar-se. Però aquest passatge és un cant a l'individualisme i a l'autosuficiència, de fet pocs filòsofs i escoles hi ha que no ensenyin les bondats de l'autosuficiència, és una cosa que tenen en comú... Aquest espai de mi-me-para-conmigo em recorda moltíssim textos que he llegit per internet sobre el budisme i la meditació, la trobada de deu minuts al dia amb un mateix. He de reconèixer que he intentat fer-ho fracassant estrepitosament!
i em sembla que no podem massa. Sempre hi ha aquella base...
noia, un petó, a veure si demà ens ullem!
I.
Publica un comentari a l'entrada