19 d’abril de 2009

La nit més freda

Teatre Nacional de Catalunya, Sala Tallers: "La nit més freda"

Un espectacle punyent, fet de retalls de textos d'escriptors catalans exiliats a la postguerra que intenten copsar amb les seves paraules el dolor de la pèrdua, l'enyor de la terra somiada, la promesa de seguir lluitant per tot allò que saben que mai recuperaran. El so de l'acordió ajuda a païr els canvis de personatges, els vestits i les maletes roden per l'escenari intentant mostrar aquella sensació d'incertesa i de pèrdua que recomposen els testimonis reals a la pantalla que és base del decorat.
L'espectacle comença amb un text de Rovira i Virgili, els cops de percussió que acompanyen les últimes paraules de l'autor semblen colpejar l'ànima i les llàgrimes són a punt de brollar. L'acompanyen Mercè Rodoreda, Carles Riba, Joan Oliver i Antoni Rovira, cadascú composa el dolor a la seva manera, però junts van teixint el mateix relat de fons marcat per l'angoixa de l'exili. La música varia i amb ella els tres moments bàsics en les seves vides: la pèrdua de l'esperança per la victòria i la necessitat de fugir, la recuperació de la il·lusió a l'exili malgrat l'enyor i el retorn a la pàtria perduda sabent que ja no hi ha llar que els allotji, ni dins ni fora del seu país. Un país que és prou petit com per somiar-lo sencer (citat de memòria), un país que ja no sembla seu i es troba en mans de l'enemic mentre caminen en un riu de gent que no marxa enlloc, que segueix endevant d'esma i sense consciència de cap a on es dirigeix. I en tot moment l'angoixa i la por, l'esperança que queda aigualida i acaba convertint-se en un vel* ideal al qual cal aferrar-se per no perdre el seny i la vida.

* vel de vel, no vell jajaja

4 comentaris:

Alba ha dit...

"Un país que és prou petit com per somiar-lo sencer" quina frase tan preciosa!
Molt agraïda per portar-m'hi!

Una abraçada

Striper ha dit...

En has sapigut transmetre un munt de sensaciobns casi com si estigues a platea.

Irene ha dit...

no és per ser pedant, només per, per... no ho sé perquè ho sé.

En fi que són les corrades d'exili de Pere Quart i me les vaig haver d'aprendre de memòria i és el darrer vers que diu

"Una esperança desfeta,
una recança infinita i
una pàtria tan petita
que la somnio completa"

ho anirem a veure, doncs!

fins divendres!

petó!

I.

P.D. Per cert, bé, la gata?

Tals ha dit...

Irene, ets una crack, no esperava menys de tu! la gata té mitja cara sense pèl, a carn viva i sangonosa, però està millor ^^ jo, em sap greu no haver pogut venir avui...divendres ens veiem (que tinc ganeees :)) Una superabraçada!