18 de novembre del 2007

Dubtar

On és tot allò que un dia guardava entre les meves mans? Hi ha quelcom que s'escapa, quelcom que fuig i que no puc seguir amb les meves febles passes. M'agradaria sentir que encara estic aferrada a allò que creia tan ferm i segur, però quan has de dubtar de tot no hi pot haver res intocable. Això fa por, tots necessitem creure en algú o en alguna cosa, creure amb els ulls tancats i aquella seguretat que abans et donava la veu materna quan només eres un ésser en potència. Quan arriba el dia en què res és segur, en què res és fiable, sents que tot tremola, que el sòl dur sota els teus peus esdevè un indret insegur i perillós. Jo no vull cercar la veritat, jo vull cercar la felicitat. Però com saps que una i l'altra existeixen? com saps que aquest no és un camí en va? No ho saps, perquè has de dubtar de tot i és llavors quan et sents desamparat, perdut en la immensitat de la inseguretat.

6 comentaris:

Sergi ha dit...

La inseguretat és un problema molt comú, però dubtar no sempre és dolent, pot arribar a ser positiu. I la veritat pot ser relativa, ser una o altra en funció de qui mira, però la felicitat és un concepte absolut, encara que s'hi arribi de manera diferent en funció de cadascú.

iruNa ha dit...

Dubtar forma part de la vida, però dubtar de tot... reconec que hi ha moments en què no ets capaç de creure ni en els teus propis pensaments i la sensació d'inseguretat és brutal. Per sort, de mica en mica, ens anem construint i creant les nostres pròpies bases... barreja de les coses apreses a través dels altres i de les experiències viscudes personalment.
Introdueixes dos conceptes importants: la veritat i la felicitat. Suposo que primer els hauriem de definir, o si més no expressar què signifiquen per cada un... però la meva pregunta és: Són compatibles? si ens cenyim a la famosa frase de "la ignorància fa la felicitat" podriem dir que la veritat anul·la la felicitat.... però si pensem que la felicitat és tenir consciència de l'existència i viure en conseqüència, la veritat és un terme necessàri perquè aquesta sigui possible!!
I jo no estaria del tot dacord amb el que diu en XeXu... jo crec que tant la veritat com la felicitat són conceptes relatius. Per mi no existeix res absolut...
una abraçada maca, i gràcies per brindar-nos la oportunitat de poder filosofar i reflexionar sobre temes tant interessants!

Anònim ha dit...

Estaria bé que existís la seguretat i això. Però sembla ser que no. O siga que haurem de viure en aquestes condicions de desempar. O això o triar les ficcions de tota la vida: déus i coses així.

Com que no tenim una altra opció. Més val que ens agrade. No trobes?

Un bes

Tals ha dit...

Xexu, dubtar ens pot fer créixer, però a vegades també fa mal, i és precisament aquesta dualitat el que costa més d'entendre jeje un petonet!
Iruna, has captat molt bé el que volia dir sobre el dubte, era aquesta la sensació que volia mostrar ^^ potser sí que hauria de deixar clar què és la felicitat, què és la veritat per a mi. Bé, ja n'he fet uns quants pots d'això, sobre la veritat no em posiciono gaire, per mi és un gran dubte que encara no he resolt (ni resoldré mai, crec). La felicitat docns és la plenitud, és sentir-te complet, saber qui ets, on ets i cap a on vas (i mira que és difícil tot això). Però com tu, no cre que siguin conceptes absoluts, cadascú té una idea de felicitat que ptoser no és igual a la meva, tot i que segur que té quelcom en comú: l'autorealització. Espero que amb això tinguis prou eh, gràcies per fer-me barrinar una estona amb els teus comentaris jeje un petonàs gros gross!
Efe, ja seria hora d'acostumar-s'hi, oi? però és que encara em costa acceptar-ho, no sé ben bé perquè però no puc evitar-ho. A vegades m'agradaria posarun xic de certesa a la meva vida, potser les coses serien més fàcils. O no.
Un bes, maco!

Anònim ha dit...

Aix els dubtes... quin problema! L'èsser humà, com a èsser racional, necessita entendre-ho tot, perquè allò que es coneix es comprèn, i allò que es comprèn no fa por. Però quan no tenim certeses i només dubtes, estem perduts.

Preciosa la reflexió que has fet!

(i disculpes per l'absència, darrerament no puc dedicar massa temps als blocs).

Tals ha dit...

Millu,moltes gràcies i no et preocupis per l'absència que de tant en tant tots tenim feina i poc temps! Tens tota la raó del món en el que has dit, ens cal estar segurs de quelcom, perquè sinó és així, ens perdem. Era el que volia comunicar i em sembla que més o menys tots hi esteu d'acord :P un petonet, maco!!