2006

El millor post del 2006...

Mar

M’agrada perdre’m en el moviment de les ones, deixar endur la meva ment més enllà de l’horitzó, sentir que no hi ha límits per al meu pensament. Que sóc jo, que estic allà, sentir la sorra entre els meus dits i intentar atrapar-la vanament, notar com el vent m’acaricia, suaument, recorre la meva cara, les mans, el cos, el sento com una part de mi i sembla emportar-se amb ell una mica de la meva ànima, del meu ésser, per portar-lo ben lluny. Sento el so de les ones que, precipitadament, s’estavellen contra la sorra per tornar després al mar immens i infinit. El color blau m’envolta, el sol s’alça ben alt al cel, un cel decorat per uns núvols blancs que semblen pintats pel millor de tots els pinzells. L’aigua, cristal·lina, em transmet la seva força, la seva impunitat. Sento aquella plenitud que només trobo quan sóc allà, aquella sensació que sembla que tot sigui llunyà, llunyà i desconegut, però que dóna la força suficient com per arrencar a córrer darrera del misteri, darrera dels teus somnis. Aquell sentiment és únic, personal, íntim, l’arrelament al món, a la terra, a l’aigua, a la natura. Només el puc compartir amb aquells qui més estimo, perquè només som capaços de mostrar-nos vulnerables davant d’aquells qui creiem que mai no ens faran mal.

2006

La millor decisió que he pres al 2006...

Vida

Podia sentir la vida bategant dins seu, era meravellós notar cadascun dels seus moviments, saber que estaven units per un lligam que mai ningú podria trencar. Cada dia pensava en ell, en la seva arribada i els canvis que suposaria per a la seva vida. No tenia por, se sentia ferma i madura, prou valenta com per a enfrontar la novetat que tot allò implicava.

Sabia que els unia un lligam que ningú podria trencar, a cada minut prenia consciència del petit ésser que creixia dins seu i que estava a punt de néixer. Ella ja esperava joiosa el moment de veure’l, estava impacient, volia que arribés aviat el moment d’acaronar-lo i portar-lo als seus braços.

Ja feia vuit mesos que l’esperava, havia preparat amb il·lusió la seva arribada, tot estava preparat. Ara només quedava esperar a que el temps passés i arribés el moment de tenir-lo amb ella, de veure el color dels seus ulls, la claror de la seva pell, el tacte de les seves petites mans. Tenia un llarg mes per endavant i volia gaudir els últims dies amb ell dins del seu si matern.

Dedicat a l'Alex, que aviat arribarà.

L'arrelament al món

Hi ha mirades que poden arribar a travessar-te l’ànima, hi ha somriures que et poden fer sentir quelcom especial. Els nens són especials, les seves mirades netes i clares traspuen sentiments i alhora mostren certa infinitat, sembla que encara resten inacabades, esperant que el pas dels anys les marqui per sempre. Els seus somriures innocents ens omplen de caliu i ens porten records de tendresa. Tots sentim aquell desig de protegir qui ens sembla més feble a la vegada que veiem com la seva simple presència ens calma i ens transporta al passat; un passat ja tènue, que s’enfonsa en la foscor de l’oblit.

A vegades podem sentir allò que ens uneix als altres, tot i que siguin desconeguts. Hi ha dies que som capaços de notar la connexió amb el món que ens envolta, podem escoltar els batecs de la natura, que mai s’aturen, tot i que s’apaguin sota els sorolls de la ciutat. És llavors quan sabem que aquesta és la nostra terra, cadascun de nosaltres hi pertany i no pot fugir d’aquest món que ens atrapa. Aquests dies són els que realment valen la pena, tornem a la nostra essència i ens re-trobem amb allò que realment som.

Nou any, nou bloc!

Benvinguts a la continuació de L'esperança de la utopia, anteriorment allotjada a Blocat, ara a Blogger a causa de tots els problemes que la seva mestressa (jo) ha tingut amb els comentaris que mai quedaven guardats a la primera o les entrades que es perdien. Bé, com que coincideix (més a menys) amb l'entrada del nou any així també serà com un canvi d'aires i una novetat.
Espero no trigar gaire a entendre com funciona aquest sistema, si no puc ja demanaré ajuda, jeje.
Bé, fins aquesta nit, espero.