28 de desembre de 2006

L'arrelament al món



Hi ha mirades que poden arribar a travessar-te l’ànima, hi ha somriures que et poden fer sentir quelcom especial. Els nens són especials, les seves mirades netes i clares traspuen sentiments i alhora mostren certa infinitat, sembla que encara resten inacabades, esperant que el pas dels anys les marqui per sempre. Els seus somriures innocents ens omplen de caliu i ens porten records de tendresa. Tots sentim aquell desig de protegir qui ens sembla més feble a la vegada que veiem com la seva simple presència ens calma i ens transporta al passat; un passat ja tènue, que s’enfonsa en la foscor de l’oblit.

A vegades podem sentir allò que ens uneix als altres, tot i que siguin desconeguts. Hi ha dies que som capaços de notar la connexió amb el món que ens envolta, podem escoltar els batecs de la natura, que mai s’aturen, tot i que s’apaguin sota els sorolls de la ciutat. És llavors quan sabem que aquesta és la nostra terra, cadascun de nosaltres hi pertany i no pot fugir d’aquest món que ens atrapa. Aquests dies són els que realment valen la pena, tornem a la nostra essència i ens re-trobem amb allò que realment som.


3 comentaris:

iruNa ha dit...

Ostres tals, que maco això de descrius!! Realment els nens i la natura, per la seva simplicitat i autenticitat són tant purs que ens ajuden a connectar amb l'essència de la nostra persona, que sovint queda oblidada per les presses del dia a dia. Gràcies per la teva bonica reflexió i per donar-nos la oportunitat d'aturar-nos un instant i respirar!

iruna ha dit...

jo també em dic iruna, tals...
de vegades penso que els meus fills són les meves úniques arrels, em pregunto què seria de la meva vida sense ells... però llavors penso que a cadascú ens cal tenir les nostres pròpies arrels, que segur que les tenim, encara que potser no les veiem. sóc mare, però podria no ser-ho, i ells han de tenir les seves arrels, i si jo cuido les meves, si les busco i procuro cuidar-les també, serà més fàcil per ells, i per mi!, adonar-se que cadascú és com una planta, que podem viure en jardins i en boscos, però també pot ser que un dia estiguem sols i en el fons cadascú ha de cuidar i regar "el seu hortet".
t'he conegut des del barbollaire.
i penso com tu, de vegades els "desconeguts" ajuden molt a trobar les pròpies arrels...
un plaer i una abraçada

Tals ha dit...

Vaja,justament dos comentaris i coincideixen dues persones amb el mateix nom...el món està fet de petites casualitats.
Bé, Iruna (1) gràcies pels teus afalacs, normalment els posts són semblants a aquest, així que si t'agrada, ja saps :P
A la Iruna mare, és ben cert que cadascú té les seves arrels, els teus fills trobaran les seves en tu, és per això que tu també has de tenir molt clar quines són les teves arrels.
Moltes gràcies pels vostres comentaris, noies!Petonets per totes dues^^