Elle V

Tornes a aquells passadissos, a les classes buides, a aquell món d'abscències massa plenes de record. Era el teu món, el petit microcosmos que et mantenia amagada i protegida entre les seves parets. Però ara no hi tornes com abans, ja no busques refugi ni protecció, allà vas aprendre a mirar ben amunt i lluitar per allò que més desitjaves i has convertit la teva vida en aquella lluita per la millor vida possible.
Somrius al veure persones que guardes a la teva ment, saps que continuen allà esperant que tornis per dir que tot va bé i que les coses per fi funcionen. Per saber que has trobat el teu lloc, un lloc encara desconegut i ple de misteris, però teu, escollit només per tu i per a tu. I sents que has crescut, ara saps mirar el món de fit a fit tot i que encara hagis de mesurar una a una les teves paraules. I la por a l'error, aquella por que sempre t'acompanya des dels primers dies de consciència i de la qual mai acabaràs d'alliberar-te. És aquella inseguretat ocultada sota la capa de fortalesa, sota la màscara d'orgullosa i valenta que a vegades aconsegueix fer-te oblidar el que s'amaga darrera. Però tu saps qui ets, o creus saber-ho, i intentes no perdre't pel camí perquè necessites anar més enllà, saber com tot ha d'acabar. I sempre, el terror a fallar, a que al final tot somni sigui irreal i la vida sigui només el darrer pas cap a l'abisme, la trobada amb l'incompliment de tot el desitjat.

Trying something new

Words make me slave, although I try to free, it's impossible for me. When words don't come easy, the world turns a space without meaning, my mind seems emtpy and this it's difficult to understand. But I wonder if it's necessary for me, I'm asking to myself if I need to write these feelings, if I really am not obligated to do that by something as strange as my unconscious.
But I need this, in the same way I need some people to believe in me, to understand my feelings. It's nothing more than communicating all the things that come alive in my mind, it's nothing more than the necessity of becoming someone through some words written in this big place without end.

Aquest post respòn a la meva por a perdre l'anglès (el poc) que sé jaja prometo que quan tingui un nivell decentet d'alemany canviaré de llengua, però haureu d'esperar anys i panys! Doncs espero que us sigui lleu, si algú troba cap error (cosa molt probable) que ho digui, que els errors estan per corregir-los!
Escrit el 20-11-2007

Dachau

Vaig estar allà, vaig fer les fotos mentre intentava assimilar tot el que veia. Però era massa dur, m'era impossible entendre com la humanitat havia pogut arribar mai fins a aquests extrems.
Horror. No hi ha cap altra paraula que ho descrigui millor. Estàs allà i sents que hi ha quelcom dins teu que et pesa, que no et deixa respirar amb tranquilitat, i tampoc pots parlar, necesites estar sol i procurar entendre totes les históries que s'amaguen a aquell camp de concentració.
A mi allò em va deixar sense paraules, sense llàgrimes... només em quedava un buit que no vaig saber amb què omplir.
PD: És Dachau, el primer camp de concentració que hi va haver a Alemanya.

Viure

I arriba un dia en què sents que el millor és viure, viure i deixar enrere les estúpides preocupacions i pensar només en l'ara, en l'avui, que ja són suficientment feixucs. Et planteges si realment té sentit buscar un sentit a tot, és estúpid, el món està ple de paradoxes. Només cal seguir el camí, prendre decisions, però sense estancar-se en el que no és però podria haver estat. El millor és aixecar el cap i mirar cap al futur, sense oblidar mai el passat, intentant saber qui ets i qui vols esdevenir.
Arriba un dia que t'adones que hi ha moments que no pots controlar, esdeveniments que s'escapen de les teves mans i que poden arribar a fer-te molt de mal. Però no pots fugir ni tancar els ulls, cal protegir-se, protegir-se hom mateix i protegir a qui hom s'estima. I cal redescobrir-ho tot cada dia, veure que en un únic moment pots perdre tota la realitat que t'envolta, és precisament això el que la fa especial. Cal afrontar la vida amb el cor fort i la mirada fixa, sense dil·lació, esperant un futur que no acaba d'arribar.

Dubtar

On és tot allò que un dia guardava entre les meves mans? Hi ha quelcom que s'escapa, quelcom que fuig i que no puc seguir amb les meves febles passes. M'agradaria sentir que encara estic aferrada a allò que creia tan ferm i segur, però quan has de dubtar de tot no hi pot haver res intocable. Això fa por, tots necessitem creure en algú o en alguna cosa, creure amb els ulls tancats i aquella seguretat que abans et donava la veu materna quan només eres un ésser en potència. Quan arriba el dia en què res és segur, en què res és fiable, sents que tot tremola, que el sòl dur sota els teus peus esdevè un indret insegur i perillós. Jo no vull cercar la veritat, jo vull cercar la felicitat. Però com saps que una i l'altra existeixen? com saps que aquest no és un camí en va? No ho saps, perquè has de dubtar de tot i és llavors quan et sents desamparat, perdut en la immensitat de la inseguretat.