20 de gener de 2010

Abisme

L'abisme no es verbalitza. Evitem posar paraules perquè tot allò que no és dit és més íntim, propi; narrar-ho, fer-ne una història, implica compartir, deixar pas als altres. Encara no és el moment. Abans de saltar a l'abisme, cal fer un pas enrera i respirar fons. Llavors els pulmons s'inflen i el cos sembla estar ple de força. Tot i no saber si hi ha la força suficient per a un buit sense final.
L'important, però, és deixar la por enrera. Tancar els ulls, tornar-los a obrir i sentir el pes del no-res que tot ho envolta com a amenaça. Avançar amb seguretat, repassant amb el peu la figura d'un sòl que s'obre sota els peus, amb paciència, tot paladejant l'espera de l'instant adequat. I preguntar-se, sempre, si aquest instant no ha passat ja, si no és massa tard. Si encara hi ha una oportunitat.

3 comentaris:

XeXu ha dit...

La meva pregunta és: per què llençar-se a l'abisme? Si pots aturar-te per fer un pas enrere potser s'ho pots pensar dos cops i no saltar, una retirada a temps diuen que és una victòria, i en aquest cas ho podria ser del tot.

Tals ha dit...

perquè l'abisme té una força atraient increïble... i perquè potser també amaga la salvació ^^

Efrem ha dit...

La salvació no s'amaga, es troba: darrera de la fe!!!

Aquest text m'ha resultat especialment familiar, és més o menys el que sento sabent que tinc dos treballs per demà i que encara els he de començar.

S'ha de ser valent per prendre's la vida seriosament.