21 de juliol del 2009

La penyora

"Vull que li posin el teu nom, Maria, i vull, també, que el meu cos retorni a la mar, que no l'enterrin. Et prego que en aquell redós on l'aigua espià el nostre amor, llencin les meves despulles al fondal d'immensitat il·limitada. T'enyor, enyor la mar, la nostra. I te la deix, amor, com a penyora."


RIERA, Carme; "Te deix, amor, la mar com a penyora."

I aprens que hi ha mil formes d'enyorar, que el mar segueix sent tan blau com sempre, que pots notar el buit d'allò que mai has tingut, que et pot mancar, fins i tot, la imatge d'un ideal...
però sempre queda quelcom on agafar-se, ben fort. Gràcies.

1 comentari:

Sergi ha dit...

Uf, em costa veure-ho com tu, em resulta molt trist aquest fragment. Però no he llegit l'obra sencera, és clar.