29 de gener del 2008

La mort de la utopia

La utopia va ser el tema del meu treball de recerca. Al post anterior, quan vaig esciure que havia mort, vaig quedar-me pensant en si esborrar aquella frase o no i no ho vaig fer perquè volia veure si hi havia alguna reacció i també perquè en cert sentit, estic d'acord amb l'afirmació.
Primer he de dir que no hem de confondre la utopia amb el sentiment d'esperança, tot i que la primera neixi de la segona, però no per això l'existència d'una implica la de l'altra. Quan parlo de la utopia em refereixo a un paradigma polític (o social) que sigui considerat ideal i a través del qual es proposin algunes mesures per canviar l'estat actual. En aquest sentit, la utopia és morta. Sí, és clar, queden els liberals, la socialdemocràcia i alguns reductes de comunisme; tot això podrien ser utopies, en certa mesura, però crec que tots tenim molt clar que aquests projectes cada cop són més difuminats, cadascú els defensa amb unes aplicacions diferents. Parlem doncs, d'una absència de model únic, d'una plantilla específica que pugui ser aplicada tal com és pensada, ja que no s'aconsegueix el suport del poble ni tampoc s'arriba a un acord entre els mateixos creadors del pensament en qüestió.
En l'actualitat segueixen existint partits polítics que defensen una ideologia concreta, és clar, però sembla que cada cop és dóna més importància al pragmatisme i es deixen de banda els ideals; a més a més, l'abstenció creix, els votants han deixat d'estar convençuts per un partit o un líder i comencen a trobar-se sense cap organització amb la qual identificar-se. Podem dir que s'ha perdut aquella època en la qual la gent es deixava emportar pels grans projectes, pels pensaments d'un grup que realment els feia creure en un món millor. És precisament aquest sentit el que li volia donar a la mort de la utopia, no és que ja no hi hagi pensadors o politòlegs que creïn nous paradigmes, sinó que s'ha perdut aquella homogeneitat que va caracteritzar durant molts anys el pensament polític i que va fer que en cada època es plantegés un model diferent concordant amb el pensament del moment.

11 comentaris:

Sergi ha dit...

Ja aviso que comentaré des del més absolut desconeixement de la matèria, i per tant, demano clemència si dic ximpleries.

Per començar et dono les gràcies per aquest post, ja que necessitava una explicació com la que has fet per entendre una mica de què parles. Ara venen els dubtes. La utopia és única? Dius que ja no hi ha un model que serveixi per tothom, que la gent perd interès i que les 'ideologies' existents poc tenen a veure amb la utopia (i si algunes que van desapareixent). Però la pregunta és, la utopia és única per tothom, o diferents persones poden considerar que són estats diferents? És única pel moment històric que es viu, el que podríem dir, per les circumstàncies, o sempre ha estat (o hauria de ser) la mateixa. I posats a demanar, quin és aquest estat que constituiria una utopia?

Perdona pels dubtes, especialment si són banals, però ho trobo un tema molt interessant. Fem servir aquesta paraula molt a la lleugera, oi?

Striper ha dit...

Tals crec que la utopia no esta nomes en pensadors o politòlegs i similars també esta en el cor de molta gent anonima que treballa amb molts sectors i per aixo mai morira.

Vier ha dit...

En aquest aspecte, sí, és ben morta, però estic d'acord amb en striper que tothom en porta alguna de cap.

Ara, així de manera organitzada...

Uribetty ha dit...

I si sortís un nou pensament, mundial i unànim? :p
Un petonàs maca!

[anonymous writer] ha dit...

Hola Tals!!

Com que he vist que potser seria un comentari una mica llarg, t'he contestat fent un petit post

Resum: La utopia com a concepte és viva, com a realitat és morta.

Un petonet ben filosòfic!! ;)

iruNa ha dit...

Ostres, ens fas barrinar el cap amb aquests posts!!! jeje
Jo crec que la utopia, tal i com la descrius tu, està morta. El que està creixent a marxes forçades és la manca d'ideals que s'amaga rera el consumisme i l'estat del benestar, una mostra ben clara és l'absentisme del que parles. Crec que la manca d'ideals pels que lluitar ha submergit a la societat actual en un estat d'apatia i indiferència que ens pot fer molt de mal. No hi ha polítics ni líders ni grans pensadors que proposin models de pensament i actuació convincents i la gent passa de tot. Estem en un moment històric, crec jo, molt nou i que no sabem com viure. Estar en el present és complicat, analitzar el present és quasi impossible... viure en la incertesa del que passarà en un futur és dur, i no tenir utopies ni ideals pels que lluitar fa que ens aferrem a allò que tenim, als bens materials i a la quotidianitat del nostre petit dia a dia. No sé, no tinc ni idea del que ens cal com a societat... només sé que tot plegat s'està desestabilitzant d'una forma vertiginosa i que em temo que ens tocarà viure temps difícils!

Samanta B ha dit...

Benvolguda Tals, veig que has afrontat la poda per la branca política -la branca tova, per tant ;). Ficats en qüestió diria que el que ha mort, si més no en una part considerable, és la naturalesa col·lectivista dels homes -i les dones, no ho diré més ;). La utopia comuna ja sí que és una utopia. El realitat actual suposa un esquer verinós perquè porta a la flamenquització de l'humanitat, però solament amb què tots aquells que de fa dies hem deixat de veure-hi més enllà del nostre melic tinguessim un comportament racional vers aquest, el món pintaria ja de meravella.

I el nostre pensament pot concentrar-se en rebatre raonablement aquells qui (no tan lluny de casa com pensem) defensen coses tan forassenyades com que la felicitat de l'home sigui dependent i relativa a la consecució de bens materials, per posar un exemple frívol.

Gràcies per la visita i comentari, i disculpa que no hagi pogut contestar-te abans.

efe ha dit...

No puc estar d'acord.

En primer lloc, perquè la utopia només es podria acabar per l'autocompliment.

En segon, perquè la mort de la utopia no és diagnòstic —no parle de tu— sinó una voluntat amb càrrega ideològica.

I en tercer, perquè sí que hi ha alternatives, com les ha hagut sempre. No haver-n'hi voldria dir que l'ésser humà ha perdut la capacitat de decisió. I que no siguen homogènies, jo no ho veig com una cosa negativa. Tot el contrari. L'heterogeneïtat enriqueix. La no-utopia mai no ha estat homogènia i potser és per això que va triomfar.

iruNa ha dit...

Tals... tens un petit regalet a casa meva!

Tals ha dit...

Xexu, m'agrada això que us estigui interessant el nou estil i m'encanta que facis preguntes! A veure, normalment la utopia té un sentit històric, sorgeix d'una mancança del present i aquesta situació desfavorable és el motor que crea una nova corrent de pensament en vistes a un fi (sistema polític utòpic). Això no vol dir que tot un país hagi de compartir una utopia al mateix temps, però quan parlo d'utopies jo em refereixo als sistemes que van crear els grans pensadors per fer realitat la societat ideal, cosa impossible, és clar. El que no considero una utopia és el pensament que cadascú es fa al seu cap de món ideal, al menys no crec que sigui trascendent, no surt del pla personal i és un somni més del qual podem gaudir en la idealitat. Espero que no et quedin més dubtes eh^^ un petonet!!

Striper, és clar, però ara no em volia referir a aquesta, sinó a la política, a la dels sistemes socials ideals. Tots tenim somnis i gràcies a ells bastim una realitat entre tots, això mai morirà perquè l'esperança és una de les característiques essencials de l'ésser humà ^^ petons!

Vier, sí, és clar, el problema és que no creem sistemes organitzats ni seguits per una corrent de pensament més tard, que és al que jo em volia referir. En això, però, us torno a donar la raó :P

Anonymous, et contesto al teu blog que aquí no cabrà tot, em fa il·lusió que hagis fet un post de tot això!

Irun, això és precisament el que volia donar a entendre, els nostres somnis ja no són compartits per un grup, no els traiem d¡un líder ni d'un partit, sinó al contrari, cada cop som més pragmàtics i hem deixat de creure en tot allò utòpic, perquè sabem que no succeirà. Tot i això, sempre he defensat que el valor de la utopia es troba en el somni, en l'esperança, en allò que fas per intentar canviar les coses, ja que si només ho planteges com a impossible, no té sentit. Una abraçada!

Uribetty, això que dius, és impossible... si no ens podem posar d'acord en la creació i l'acompliment d¡uns drets units com vols que tots creiem en un mateix sistema polític? jaja això sí que és una utopia!

Jordi, tens tota la raó, ja no hi ha moviments de masses, s'ha acabat el maig del 69, els ideals de la Il·lustració... tot ha quedat oblidat. Però això no vol dir que haguem deixat d'estar gregaris, perquè ja veus que a això del consumisme s'hi ha apuntat tothom i tan tranquils jeje un bes!

Efe, l'alternativa a les antigues utopies són ara els nous moviments socials (feminisme, ecologisme..) Això no vol dir que no quedin somnis ni gent que creu en ideals, però al que em refereixo és a que això ha deixat d'estar un moviment organitzat per passar a ser part del pensament individual. Amb la mort de la utopia no em refereixo ni a la mort dels ideals, ni a la dels somnis, però del que ja no queda és cap visió utòpica del món que una gran part de la gent es prengui seriosament, ja no es creen obres on es parla d'un nou Estat perfecte, perquèja no interessa, és en aquest sentit que la utopia ha mort. Un beset!!

Iruna, gràcies preciosa!!

Sergi ha dit...

Gràcies per la teva resposta, ho he entès molt millor ara.