Tot ha quedat entre aquells llençols blancs, les paraules encara descansen sota la llum del sol que entra per la finestra mentre el vent mou les cortines. Tot és buit, absent de la nostra presència, però encara resten aquells petits detalls que feien que l'indret fos nostre: la roba desendreçada a terra, el perfum obert sobre la taula i la rosa ja assecada en aquell gerro del segle XVI.
Les nostres mirades van quedar fixades en aquell mirall, les carícies encara semblen trobar-se en el vent que recorre la sala lliurement. Però per a nosaltres tot això ni tan sols exsteix, ha desaparegut i només perdura dins del nostre record, com si es trobés dins un somni càlid i lleuger, propi d'una nit d'estiu. I no desitgem anar més enllà, sinó tan sols restar en aquest estat que ara ens sembla desconegut, sense saber on han quedat tots aquells sentiments, sense estar segurs de si cal guardar-los per sempre dins del nostre cor o si els hem de fer reviure encara amb més força. Tota aquesta incertesa s'acumula, pesa sobre els nostres cors i ens oprimeix el pit. El dubte tot ho corromp, s'emporta lluny tot allò que un dia va ser tan a prop i fa que tornem a cercar allò que un dia vam perdre, fa que intentem trobar allò que un dia vam tenir a les nostres mans.
Les nostres mirades van quedar fixades en aquell mirall, les carícies encara semblen trobar-se en el vent que recorre la sala lliurement. Però per a nosaltres tot això ni tan sols exsteix, ha desaparegut i només perdura dins del nostre record, com si es trobés dins un somni càlid i lleuger, propi d'una nit d'estiu. I no desitgem anar més enllà, sinó tan sols restar en aquest estat que ara ens sembla desconegut, sense saber on han quedat tots aquells sentiments, sense estar segurs de si cal guardar-los per sempre dins del nostre cor o si els hem de fer reviure encara amb més força. Tota aquesta incertesa s'acumula, pesa sobre els nostres cors i ens oprimeix el pit. El dubte tot ho corromp, s'emporta lluny tot allò que un dia va ser tan a prop i fa que tornem a cercar allò que un dia vam perdre, fa que intentem trobar allò que un dia vam tenir a les nostres mans.
8 comentaris:
Tals, em trobo a fragments en les teves paraules, potser per això no sé que dir, i si digués no faria més que repetir el que tu has dit, així que només em resta felicitar-te per l’escrit.
M’encanta la visió del llit quasi sortint per la finestra, quan em compri el piset posaré el llit igualet ;D
Molt maco Tals, com de costum :P
Un petó ben dolç.
Tot el que es pot viure dins d'uns llençols blancs! El blanc és per a mi el color més sensual, no pregunteu per què
M'agrada, m'agrada molt... tot i que el regust final del text és més aviat agre que dolç. Em quedo amb la imatge del llit, dels llençols blancs i de les carícies.. com el record d'alguna cosa que persisteix a la memòria de les sensacions.
una abraçada!
Molt maco,a mi m'agraden molt els llancols blancs de coto,dificil dilema.
Anonymous writer, doncs el text era una mica trist, tot i que li volia donar certa visió positiva, però vaja deixa amb una sensació una mica tristoia, la veritat. Jo vaig veure la foto i em va encantar, també vull així la meva futura habitació jeje^^
Uribetty, moltes gràcies maco jeje m'agrada acostumar-vos així de bé, un petó saladet :P
Lovesick, a mi el blanc m'agrada, tot i que només per al llit, que queda molt maco, tot i que no el trobo sensual. Pensa que a Xina és el color del dol :P un petó!
Iruna, aquesta era la idea, que es trobés en un punt mig i cadascú l'interpretés per la banda que li semblés més correcta jeje m'alegro que t'hagi agradat, i la foto veig que té èxit jeje un petonàs!
Striper, i tant, queden la mar de bé, tot i que per aquesta època de l'any jo prefereixo un nòrdic o una manteta jeje un bes!!
Tals, doncs res, ja compartirem habitació ...i llit :b
Petonets guapa!!
Publica un comentari a l'entrada