11 de novembre del 2007

Elle IV

Ella no vol que ells pensin que és millor del que és, no vol que es creguin aquesta imatge que ha creat de si mateixa. No vol que confiïn en les seves capacitats, perquè té por de decepcionar-los, té por que un dia s'adonin de com és de feble i ningú la vulgui protegir. Si tots els afalacs, si totes les paraules han estat compromisos buits, que no han portat enlloc, només a mentides que l'han enganyat sobre ella mateixa. Si tot això ha estat irreal llavors res té sentit, perquè tot el món en el que ha cregut caurà amb aquesta veritat malaguanyada.
I sent un altre cop aquella por, aquell temor de perdre's en el seu propi interior, a no tenir la referència de paraules que ara només ressonen en la foscor d'un record massa llunyà. I al pensar en ells sent un buit al seu interior, perquè ja no sap si és ella que ha canviat, si és ella que segueix amagada en si mateixa o si són ells que no la poden acceptar.

4 comentaris:

efe ha dit...

A tots ens passa de no voler decebre els altres. Però em sembla que és una d'aquelles coses que no són possibles. Que li farem! Un bes

Somiatruites ha dit...

El pitjor de tot és decebre't a tu mateix, quan ja no saps qui ets, si una imatge creada de tu mateix, un jo veritable, una il·lusió òptica o un lluç amb deliris de grandesa.

Jo, per exemple, ara mateix sóc un alter-ego. En Manel Juvé no existeix, per això pot escriure el què vulgui, sense por a decebre ningú. És un jo inventat.

Salut!

iruNa ha dit...

Com diu l'efe, és un sentiment normal de la condició humana que sóm. No obstant crec que sovint projectem en els altres totes les nostres inseguretats, sense adonar-nos-en... por a decebre als altres en el fons és por a dececpcionar-te a tu mateix, el que passa és que sempre és més fàcil exterioritzar els problemes i posar-los en els altres... perquè el nostre interior és tant complexe que tenim por de perdre'ns-hi!!!

Unknown ha dit...

Efe, docns sí, no ens agrada decebre'ls però tampoc ens agrada que ens decebin a nosaltres, llàstima que sempre hi ha algú que no és com sembla o que no sembla com és jeje un petonet!
Manel, el pitor és sempre perdre't a tu mateix, perquè llavors sí que ja res no té sentit, no tens res on aferrar-te perquè si no comptes amb tu mateix és com si no puguéssis comptar amb els altres.Això del jo inventat està molt bé, potser és el que tots fem amb el blog.
Iruna, m'agrada que facis aquesta reflexió, tot i que jo considero que poden ser dues coses independents: pot ser que no et decebis a tu mateix però sí als altres i al contrari, el que passa és que el que fa més mal és decebre a tots dos, sobretot a tu mateix... un petonet!