23 de novembre del 2007

Dachau



Vaig estar allà, vaig fer les fotos mentre intentava assimilar tot el que veia. Però era massa dur, m'era impossible entendre com la humanitat havia pogut arribar mai fins a aquests extrems.
Horror. No hi ha cap altra paraula que ho descrigui millor. Estàs allà i sents que hi ha quelcom dins teu que et pesa, que no et deixa respirar amb tranquilitat, i tampoc pots parlar, necesites estar sol i procurar entendre totes les históries que s'amaguen a aquell camp de concentració.
A mi allò em va deixar sense paraules, sense llàgrimes... només em quedava un buit que no vaig saber amb què omplir.
PD: És Dachau, el primer camp de concentració que hi va haver a Alemanya.

8 comentaris:

iruNa ha dit...

Jo també hi vaig estar, fa uns quants anyets... i sotasigno tot el que has dit. No tinc paraules, és horrible...

efe ha dit...

No sé, no sé. Entenc la cosa emocional. Una vegada vaig conéixer un senyor que havia estat a Auswitch i entenc la cosa emocional. Però crec que sovint se'ns mostra això per fer-nos apartar la mirada d'altres coses.

Tals ha dit...

Iruna, veig que coincidim, tot i que en aquest cas no era gaire difícil no fer-ho eh ... un petonet.

Efe, no sé si és això, però per mi va ser exactament al contrari, vull dir que si tot allò va passar, hauríem d'evitar que succeïssin coses semblants al present, no creus? No sé, jo ho veig així jeje un beset

El veí de dalt ha dit...

Doncs que no es repeteixi..., encara que coses semblants s'estan fent ara i avui.

Samanta B ha dit...

Hola tals, veig que no tens adjuntada la teva direcció de correu i voldria fer-te una consulta particular (sobre un llibre que vas parlar de Damasio). Jo sí que la tinc penjada al blog, si m'envies qualsevol cosa t'ho agraïria. Apa, bona setmana!

Uribetty ha dit...

Per desgràcia una visita obligada i segurament, com dius, molt dura.
Una abraçada!

Tals ha dit...

Doncs sí, veí i això fa molta, molta por. Em sembla que era Adorno qui deia que havíem de conèixer la història per no repetir els errors del passat, però mira, sembla que ens n'oblidem ràpid.
Jordi, ara ja el tens, així que quan vulguis ja saps!
Uribetty, molt dura, sí, certament, però també necessària, per adonar-te de fins a on poden arribar persones que suposadament eren iguals que qualsevol de nosaltres. Un petonet!

Mireia ha dit...

Només les imatges ja posen la pell de gallina