3 de setembre de 2007

Infinit


Paraules perdudes en un temps indeterminat. És complicat viure el present perquè s'escapa entre les nostres mans, fuig a correcuita i només deixa rere seu una estela de records.
Vull tornar a mirar el cel ple d'estels, buscar un altre cop a Venus i Mart que brillen enmig del cel. Recordo els nits d'estiu, perduda entre la foscor, asseguda a les escales, sola, sense cap so que em pogués distreure. Alçava el cap, observava com els astres recorrien aquell teló negre, mirava si algun d'aquells estels brillava amb més força i m'adonava, un cop més, de com era de petitona comparada amb aquella infinitud.
No entenc perquè sempre he sentit aquesta admiració pels espais inabastables: pel mar que pels meus ulls no té final; pel cel que és etern, sempre a sobre dels nostres caps. És com intentar enfrontar-te a allò que et supera, és com intentar unir-te a un paisatge del qual formes part, una natura que sents com batega sota els teus peus i en la lunyania de l'horitzó. I no entenc perquè però em sento completa, íntegra, feliç... tot i estar sola davant l'incomprensible.