L'adéu

Com les paraules quan queden suspeses en l'aire. Aquell petó va restar immòvil, record de tots els altres que l'havien precedit, visió que ompliria la seva ment fins que ella tornés i la ficció pogués esdevenir realitat. Mentre veia la seva figura minvar a cada pas que donava pel llarg carrer sentia encara als llavis el seu tacte, volia recordar aquella sensació per evocar-la en les nits de distància i oblit. Sabia que quan es trobés sol en la foscor enyoraria els seus braços, la olor dolça que desprenia, el tacte suau de la seva pell i, sobretot, aquella mirada felina que feia tant de temps l'havia captivat.
Acabava de marxar però no sabia quan tornaria, la trobaria a faltar, n'estava segur, però pensava evitar aquell sentiment tant de temps com pogués. Cada nit, recordaria aquell petó com si el temps fos només una regla més d'aquell joc; cada dia aconseguiria oblidar-la només per caure a la nit en l'enyorança i el record; els dies s'esmunyirien, lents, sords, buits, fins que tornés a veure la seva figura apropar-se per aquell carrer, fins que tornés a gaudir d'ella.