Ell ha estat una de les persones que no oblidaré en la meva vida, m'ha ensenyat que sempre s'ha de lluitar, intentar superar els obstacles que ens trobem a la vida per tal de ser feliços.
S'ha passat tota la seva vida lluitant, per no ser diferent, perquè els altres el veiessin tal com és, un noi igual qe els altres, encara que hagi d'utilitzar una cadira i li costi caminar només amb la força de les seves cames. Va ser dur escoltar la seva història, mentre ho feia, sentia les llàgrimes cremar a la meva gola i saabia que no podia plorar, ell no es mereixia que jo sentís compassió o pena. La veritat és que no era això precisament el que sentia, era només rabia per veure com de dura havia estat la seva vida, les paraules d'alguns que es feien dir amics seus, el dolor que havia marcat la seva vida... per sort, la seva fortalesa és immensa, ha aconseguit superar tot allò, viure com si res no hagués passat, però sense oblidar quina és la seva història i les seves circumstàncies, que sempre l'acompanyaràn. Em va mostrar que tot es pot aconseguir a base d'esforç i optimisme, ell ara té parella, un pis, un projecte de futur, envoltat de la gent que se l'estima. Jo només el puc mirar de lluny, una petita distància de 10 anys ens separa, el nostre contacte es limita a mails diaris, però tot i això el sento a prop, és una d'aquelles persones que no hi és, però que sempre està. Últimament l'he trobat a faltar, la seva capacitat per escoltar-me, per entendre'm, per donar-me la seva opinió posant-se alhora al lloc d'aquells que m'envolten. Se que és una persona que sempre recordaré, per tots els dies junts a classe, les nostres discussions als speakings veient com la professora es tornava boja amb nosaltres, pels gelats de l'estiu a la Soler, per tots els dies que ha contestat i contesta els meus mails encara que tingui un munt de feina. Per tot això, és una persona de la qual he après molt i encara em queda per aprendre, és un dels meus Mestres...