16 de desembre de 2009

Blau elèctric

Potser la solució és deixar de pensar. Let it be.
Tots els dies estranys acaben amb Wonderwall sonant, cantat al metro o al vagó del tren, i jo creient en la màgia d'allò inexistent un cop més.
Arriba un moment en què et canses de tremolar i tanques els ulls en una abraçada càlida. I tot sembla com un somni, però és real. No tens por. Tot va, millor o pitjor, whatever works.
Ja no saps ni què escriure, ni si distingeixes el fals del real. Però això és la vida.
(i això no ho hauria de publicar, però hi ha frases que et canvien les formes de veure les coses i les ganes de fer-te real, punyent, vital)
Jo ja m'entenc. O no.

2 comentaris:

XeXu ha dit...

No s'ha de tenir por de que les coses funcionin, s'ha de deixar fluir, però si de sobte el que semblava que no podia ser, es torna real, i t'agrada, s'han d'acabar els dubtes, perquè si no no ho viuràs de la manera que ho hauries de fer.

Wonderwall se'm va apareixent en diferents moments de la vida. És una cançó immortal, però en altres temps va significar més.

Efrem ha dit...

So... Don't stop the music!