2 de juliol de 2009

Porcel

Anava tranquila al metro cap a les classes d'alemany quan de sobte se m'ha acudit mirar el diari d'un home que seia al meu costat. Baltasar Porcel ha mort. He llegit el titular i m'he espantat, ha estat com si em despertés de sobte i em donés un cop de cap contra la realitat. M'ha sabut molt de greu, he pensat en Cavalls cap a la fosca, que vaig llegir l'any passat, he pensat en la Vanguardia i la columna que sempre llegia, a vegades amb més delit, altres fins i tot amb ganes d'arribar a l'última paraula. I ja no més. El càncer ha acabat amb ell, i malgrat que ho sabia, m'ha sobtat i he sentit com un cop sord a l'estómac. Punt final.

2 comentaris:

Efrem ha dit...

Era el que més m'agradava i amb diferència de les tertúlies d'Els Matins, hi donava un toc collonut molt seu: entre lucidèsa i simplicitat, humor i incissivitat. I, com tu, quan agafava La Vanguardia corria a trobar-lo. Casum... Quina desgràcia... ggggg

estrip ha dit...

un home que a part de tot, queia bé.