28 d’octubre del 2008

Filosofia al batxillerat

Suposo que tots els qui estudiem la carrera de Filosofia és perquè durant el Batxillerat va ser l'assignatura que trobàvem més interessant. Però poc a poc anem veient com es distancia allò que un dia ens van explicar amb el que llegim dia a dia a la Universitat. No pretenc defensar aquí que s'iguali el nivell escolar al universitari, perquè això no tindria sentit, però és molt decepcionant veure com coses que t'exigien posar per aprovar a la selectivitat no semblen ser tan certes ni tan clares com et pretenien inculcar. Estudiant Filosofia Moderna hem vist com no es pot dividir tot aquest període històric a la distància entre racionalisme-empirisme-idealisme, més enllà d'aquests termes, tot el segle XVII quedarà marcat per la filosofia cartesiana i els temes que ella proposa, amb un seguiment molt diferenciat per cada filòsof. No podem igualar Locke, Hume i Berkeley de la mateixa manera que tampoc ho podem fer amb Leibniz i Descartes. Ni els primers són tots "empiristes" des d'u punt de vista històric, ni els segons "racionalistes". I no parlo de matissos, sinó del fet que aquestes unions estan molt agafades pels pèls, parlant planerament.
Amb tot això no vull exigir que al Batxillerat es faci una exposició del postcartesianisme com la que estem aprenent a la Universitat, només que potser seria millor no posar etiquetes als autors, no atribuir uns grups i grupuscles fets que en aquell moment no van existir. No es tracta de captar matissos, sinó d'evitar donar una visió trencada i cristal·litzada de la Història de la Filosofia. I això no és pas culpa dels professors, sinó dels criteris que s'utilitzen a l'hora de decidir quines PAU s'aproven i quines es suspenen, perquè si aquest noi no ha dit que Descartes és un racionalista és perquè no en té ni idea, encara que ens hagi fet un comentari molt correcte del Mètode.
El fet que la PAU es limiti a obres més aviat que a la complexitat de cada autor fa que molts cops ens acomodem a donar una visió parcial i trencadissa de cada teoria filosòfica (si és que realment les podem anomenar així), de manera que cada cop es van creant unes esquematitzacions més grans dels autors que fan que aquests puguin ser reduïts a dos paraules.
Descartes: racionalista-cogito-mecanicisme. Et voilà, ja pots aprovar la selectivitat!

26 d’octubre del 2008

MACBA: Arxiu històric



Acaben d'iniciar al MACBA una gran exposició de fotografia que vol ser un repàs de l'arxiu fotogràfic des de Lewis Hine fins a nous projectes encarregats a fotògrafs contemporanis. De moment només he visitat la primera part de l'exposició (planta 1 del MACBA) però em sembla que és una gran introducció al món fotogràfic i la seva història. Es mostren des de projectes fotogràfics originals (com és la combinació de fotografia i paraula) fins a les habituals composicions temàtiques. Se'ns presenta, en fi, una visió fotogràfica de la ciutat a través del temps.
Personalment, em va impressionar l'obra de Francesc Català Roca, aquí us he deixat una mostra.


19 d’octubre del 2008


Jo vull un cotxe com aquest!

12 d’octubre del 2008

Born in the...

Crec que és una de les millors portades de disc que mai he vist. La fotografia és d'Annie Leibovitz, molt famosa, ben pagada i de fama reconeguda a moltes revistes "roses" (Vogue, Vanity Fair). És curiós perquè a la Wikipedia em sembla que no diu res d'aquesta fotografia, que a mi em sembla magnífica.
La composició, els colors, tot. És fantàstica, atreu molt visualment i transmet una mena d'harmonia que no sé explicar.

3 d’octubre del 2008

Passat

Rellegeixo els posts de fa dos anys i recordo els meus dubtes amb la carrera de Filosofia. Jo vaig començar el Batxillerat estant segura que faria Ciències Polítiques i resulta que les primeres classes de filosofia van començar a capgirar tot el que m'havia plantejat.
Ja han passat més de dos anys, acabo de començar el segon any a la universitat i estic gairebé segura que vaig encertar, aquella atracció que sentia llavors per l'assignatura no s'ha esvaït, al contrari, cada vegada és més gran. Va passant el temps i veus que la universitat no és perfecta, que hi ha professors molt bons i altres que tan de bo no t'haguéssis trobat mai, però les estones de biblioteca sempre estan allà, la primera trobada directa amb un autor, el primer cop que obres una obra seva. I segueixes sentint el mateix. I ja sé que la filosofia no és sentiment sinó raó, però hi ha alguna cosa que t'atrapa, que et fa sentir com tot va encaixant i per fi veus una mica més clar que abans. Tot i això, sempre tornes al dubte, a les preguntes, però crec que aquestes mai acabaran de tenir resposta, potser per això cal el sentiment: perquè si no ho estimes, si no ho sents, és molt dur veure com mai avances realment. Però d'alguna manera tot això t'omple, i potser sona molt romàntic, però a vegades sents aquella emoció, com poc a poc vas prenent el coneixement d'algun tema o autor i t'omple d'una forma completa.
Tot això em recorda a Plató. Potser llegir la República em va marcar massa quant a la noció de coneixement, però certament sento que hi ha una mena d'elevació, de comprensió d'allò que està per sobre. I no sé si això és el que hem de sentir, però és el que jo sento. I poc a poc anirem creixent i llegint, pensant, raonant i potser hi haurà un dia que ja no ens sentirem tan vulnerables, tan petits davant els més grans. Però ells sempre seran els més grans i la nostra mirada no canviarà.