11 de març de 2008

Temps

No hi ha res que esdevingui impertorbable davant el pas del temps. Algunes coses, a mesura que passen els anys, s'enforteixen, es renoven i segueixen vives. Altres, però, es deixen erosionar pels dies que passen feixucs i queden oblidades a algun racó fosc de l'ànima.
El més difícil és, doncs, ressistir el rellotge que mai s'atura, les busques que segueixen marcant cada segon, anar més enllà de tot això i seguir somrient com el primer dia.
Gràcies.
(La fotografia és de tanca de la via del tren de Badalona)

8 comentaris:

[anonymous writer] ha dit...

Les úniques coses que s'allarguen una mica més en el temps, són aquelles de les que en tenim més cura, així que potser hauríem de tenir més cura de més coses, així perdurarien una mica més en el temps ;)

Petonets!!

XeXu ha dit...

Val per la tanca del tren de Badalona, i val pels sentiments. Com diu el company [AW], si es té cura de les coses, així com dels sentiments, potser podrem aconseguir que perdurin. Fàcil no és, però deixa'm creure que és possible.

Striper ha dit...

Dificil aconseguir.lo, pero en molys aspectes procuro aguantar el tipus.

estrip ha dit...

els anys no passen envà,
és llei de vida.

hi ha un racó fosc a l'ànima?

Tals ha dit...

Anonymous, tens tota la raó, hi ha coses que val la pena cuidar, no podem deixar de fer-ho ^^

Xexu, no ho és gaire, de fàcil però és possible, si més no durant alguns anys. Ara cal posar moltes coses a prova.

Striper, el millor és aguantar el tipus iesperar que les coses es mantinguin.

Estrip, mai passen sense deixar res al seu pas. No sé si hi ha racons de l'ànima foscos, suposo que sí, que totes les persones tenim una aprt fosca i amagada. Qui sap jeje.

iruNa ha dit...

Una reflexió molt interessant... arribo tard a donar la meva opinió però no me'n podia estar!!
Segurament no és que sigui difícil seguir somrient com el primer dia sinó que és impossible. El pas del temps ens va modelant i sí, és evident que seguirem somrient, però no serà com el primer dia perquè, igual que aquesta tanca, nosaltres no sóm els mateixos. El més important doncs, és no deixar que el temps ens rovelli ni quedar-nos oblidats en racons foscos de nosaltres mateixos. I per això s'ha d'aprendre de les coses que ens van passant, de les dificultats, dels errors i seguir caminant al compàs d'un temps que no s'atura!!!
una abraçada!

Tals ha dit...

Sí, Iruna, m'agrada el que has dit perquè ben bé és així, jo només demano que el temps no em rovelli i que em deixi seguir somrient encara que sigui d'una forma diferent. Una abraçada, maca ^^

Sense fer soroll ha dit...

A partir d'ara quan vagi a badalona ja ho miraré! bona foto eh! Per cert, hi ha coses que mai marxen i queden guardades com tu bé dius però hi ha dies en què no les recordes com que les portes dins...