19 de març de 2008

Sorra

Sentir que formes part d'aquell indret que tant estimes, omplir-te les mans de sorra i deixar-la escapar com si fos temps indòmit.
M'agradaria esdevenir un d'aquests grans de sorra i deixar-me endur per l'aigua fins arribar a un lloc nou i desconegut.

5 comentaris:

XeXu ha dit...

Si l'altre dia et deia que preferia mil paraules a una imatge, avui he de mig-rectificar la meva sentència, perquè en veure aquestes fotos amb les mans plenes de sorra com de purpurina m'has fet venir al cap una foto que conservo d'una relació anterior, pràcticament igual a qualsevol de les que poses, amb sorra de la riba de l'Atlàntic, a Portugal. Aquella foto m'encanta, i em porta records de bons moments, i de moments nefastos, però sempre m'ha agradat. Avui me l'has recordat, en podria fer un post i tot.

Striper ha dit...

tot te el seu risc i potser nomes farieuun viatge fins la platja del costat.

iruNa ha dit...

Són genials aquestes fotos Tals! De veritat que m'agraden moltíssim. M'han fet pensar en l'altre dia, que passejava tranquil·lament per la platja, que em vaig estar una bona estona buscant petxines per la sorra. Feia molt de temps que no ho feia i em vaig meravellar de la varietat de colors i formes que hi arriba a haver! i això també passa amb la sorra, cada gra de sorra és diferent que el del seu costat... però tots junts formen part d'un tot. Podriem extrapolar aquest concepte als éssers humans... però val més que no me'n vagi tant per les branques... jeje
En definitiva, un post molt bonic!!
una abraçada!

Tals ha dit...

Xexu, m'alegro que aquestes fotografies et facin sentir alguna cosa especial, que et recordin d'altres i el teu passat. M'agradaria que fessis el post, de debò ^^

Striper, tens raó però si no t'arrisques mai ho saps. I jos empre he preferit arriscar-me i jugar fort :P

Irun, això que dius és una cosa que acostumo a sentir quan vaig a la platja, veure el mar que sembla infinit i els grans de sorra que són incomptables ens hauria de recordar com de petits som i ajudar-nos a posar els peus al terra, encara que sempre aixequem la mirada al cel. Moltes gràcies pels afalacs ^^ una abraçada molt forta.

Sense fer soroll ha dit...

El que proposes no sona pas malament, ser gra de sorra i marxar ben lluny! M'agrada la foto del teu perfil! jeje