26 de març del 2008

Sobre l'utilitarisme

El màxim exponent de l'utilitarisme des del plànol filosòfic és John Stuart Mill, parteix d'algunes teories hedonistes com podria ser la d'Epicur per proposar la recerca del plaer i la fugida del dolor. Mill proposa una ètica basada en la finalitat d'aconseguir "la major felicitat per al major nombre de persones", ja que enten que la felicitat és el fi últim dels homes i és un bé per si mateixa.
L'aspecte que avui m'agradaria comentar de Mill és si és possible fonamentar una moral en aquest propòsit, cal tenir en compte que ell critica en tot moment l'imperatiu kantià perquè considera que aquest fomenta una moral buida, que no diu res; ara veurem si la seva filosofia pot ser una solució al problema de l'ètica.
Segons Mill, existeixen plaers superiors i plaers inferiors, a més a més, cada home pot cercar la felicitat en coses diferents, ja que el que em fa feliç a mi no ha de fer feliços a tots els altres éssers humans. Aquesta idea ens porta a una relativització de la felicitat, no en el seu valor com a fi (que es indubtable), sinó en les seves possibles aparicions davant de cada ésser: si per cadascú és una cosa diferent vol dir que serà més difícil aconseguir una felicitat per al major nombre. A més, si coses contràries en porten a la felicitat a dues persones diferents, quina serà la correcta? quina aportarà major felicitat al major nombre? Segons aquesta proposició també podríem acusar a Mill de crear una ètica buida de contingut, ja que accepta una relativització d'allò que és bo (que ens fa feliços) depenent de qui sigui el subjecte que tria.
Per contradir aquesta idea es podria aprofitar la distinció entre plaers inferiors i plaers superiors, proposant que la felicitat més vàlida és aquella que consta de plaers superiors. Però si fos així, Mill cauria en el reduccionisme, en la imposició d'una felicitat per a tothom que ens podria portar perfectament a una consideració del que és bo com allò que és preferit per mi perquè ho considero un plaer superior. Així, podria caure en un parany que ell mateix va ser el primer en identificar: la tirania de la majora, el moment en el qual la massa decideix per majoria i la minoria és marginada a causa, precisament, del seu menor nombre de components.
Podem veure, doncs, com l'ètica de Mill pot patir les mateixes acusacions que ell mateix va fer a Kant i que, per alliberar-se'n hauria de caure en una imposició d'allò que és bo, quelcom molt allunyat dels seus ideals liberals.

5 comentaris:

[anonymous writer] ha dit...

Diria que és d'una gran pretensió proposar una ètica basada en la finalitat d'aconseguir "la major felicitat per al major nombre de persones" així com aquell que escriu un decàleg i assegura que si es segueix a 'rajatabla' al final s'aconseguirà la felicitat. Això no serveix ni per a una, ni per a moltes persones.

Crec que es pot debatre sobre què és el que ens provoca felicitat, i sí cada persona d'una comunitat escrigués les 10 coses que el fan més feliç, i se'n fes un recompte de les més populars, podríem tenir un decàleg en què pràcticament tota la comunitat podria estar d'acord que aquelles són les 10 coses més importants que fan feliços als components de la comunitat.

Però mai saber allò que ens fa feliços, ens portarà fins la felicitat. Per exemple, un acudit que ens fa gràcia un cop, no té perquè fer-nos gràcia el següent cop que l'escoltem, dependrà del moment, de la persona que l'explica, en fi d'una serie de coses que configuren l'entorn, i que condicionen el resultat d'una mateixa acció.

Així que el que crec que més beneficia a una comunitat, és que individualment intentem ser feliços amb allò que nosaltres preferim, ja que quan nosaltres som feliços transmetem la felicitat al nostre voltant, així es pot fins hi tot ajudar a ser més feliç a una persona que no ho és gaire, només pel fet de compartir amb ell, una mica de la nostra pròpia felicitat.

I si tothom és mínimament feliç, la societat és feliç. Es pot ser feliç de moltes maneres, fins hi tot en la precarietat, sinó que ens serveixi d'exemple algunes tribus de països menys desenvolupats, en què veus la felicitat a les seves cares, i dóna gust de veure'ls, per uns moments et retornen aquella energia que a vegades perdem.

Aquesta és la humil opinió d'un servidor. Ens fas pensar massa Tals ;)

Striper ha dit...

La felicitat en tot cas es troba dins de cada un pero imposar-la..

estrip ha dit...

Jo no tinc prou elements per desmentir o discutir amb Mill ni Kant, només estic d'acord amb l'stripper la felicitat és a dins de cadascú. Potser aquesta cosa si seria comuna en tots i en Mills tindria raó.
Però si la felicitat la trobem fora, un objecte o una persona, el dia que això o aquest ens falti deixarem de ser feliços?

Però la felicitat només és un exemple del tema. Això dels plaers superiors i inferiors, i la majoria i la minoria ja em fuig d'aquesta primera lectura del post. Hi suposo que hauria de rumiar una mica més sobre el títol del post i dels dos filòsofs que anomenes. Però aixòja no em faria feliç!

Sergi ha dit...

Mill té raó en que la felicitat no pot ser mai una cosa única, i que varia segons les persones. Afortunadament, som individus amb consciència pròpia, i per això poden existir aquestes diferències. Només de pensar en una societat com la d'Un Món Feliç, a mi se'm posen els pèls de punta. El que ja no entenc és això dels plaers superiors i inferiors que s'inventa per mirar de solucionar el problema i fer feliç al major nombre de persones. Sembla fàcil establir unes coses que agraden a tothom i que donarien felicitat a la majoria, però també depèn molt del context històric. El que marca la societat com a objectiu a assolir és el que ens aporta la felicitat, i avui en dia són els diners, aconseguir comprar una casa, tenir un cotxe i una persona que estimem al costat. Aquests serien els plaers superiors de Mill? No sé. Sembla que no ho pot decidir una persona sola això, es decideix pel que marca la tendència en aquell moment de la història.

M'estic embolicant, oi? Paro ja.

Samanta B ha dit...

La meva idea sobre la felicitat és que se sustenta, primerament, en unes bases comunes al conjunt de l'espècie humana, que són moltes menys de les que pugui figurar-se la majoria dels individus d'avui en dia, que estan units per l'evolució, que és la que ha forjat el segón paquet de variables que ens la fan sentir, no per la naturalesa. Però exigim que l'autora es mulli una mica més. No vaig estar alerta per felicitar-te l'aniversari (els 19 són grandíssims!), així que ho faig ara, a deshora.

p.d.: Et proposo la crítica de la darrera reflexió (que no se n'esperin gaires!) que tinc publicada al meu blog, Tals, estaría encantat d'aquest exercici recíproc. Salut i etcètera.