Decisions

Abans dubtava, no sabia què en faria, del meu futur. Poc a poc, els dubtes s'han resolt, he esperat molt de temps per escriure això, mai estava segura si podia donar la decisió per tancada però ara sento que ha arribat el moment, he acabat traient l'aigua clara de tots els meus pensaments respecte la carrera a fer l'any vinent. L'escollida és, doncs, Filosofia, potser perquè aquests dos anys ha estat la meva assignatura favorita, perquè és l'única classe que se'm passa volant i que espero amb ganes, potser perquè he trobat un gran professor, potser perquè des del primer moment em vaig sentir enlluernada pel pensament i el coneixement i continuo encisada per aquest amor a la saviesa. No tinc molt clar on acabaré, però se que aquesta és la meva elecció, és el que jo desitjo fer i estic gairebé segura de que m'agradarà. És probable que no sigui semblant a la Filosofia del Batxillerat, segurament, l'assignatura de lògica em costarà un munt, tot i això estic frisant per començar, saber més de Plató, Kant, Nietzsche, Hegel, Sartre, Heidegger... una llista interminable de noms d'aquells que han marcat el camí del pensament. Vull aprendre, desitjo saber-ne més, perdre'm pels camins de la filosofia i guiar-me només per allò que em dicta el meu interior.
PD: gràcies a tots els que, en tot moment, m'han deixat escollir sense dir-me que la filosofia no serveix per res, aquells que sempre han sabut que allò era el que jo m'estimava.

Aforisme

Podem lluitar o bé podem restar impassibles, daixant que el món s'ofegui en un mar de llàgrimes. La lluita no ha de tenir valor pel seu resultat sinó per la fortalesa necessària a l'hora de seguir endevant quan tot sembla impossible de canviar.

L'albada

I el mar era el gran espill del cel, els colors vermellosos de l’alba refulgien sobre les aigües tranquil·les en un dia serè. El vent bufava, fresc, portant tot l’aroma del mar, aquella olor de sal que mai podia oblidar. Els peus nus sentien la fredor de la sorra banyada contínuament per l’aigua, la seva mirada restava perduda en l’infinit, deixava voleiar els grans de sorra que sostenia a la mà, talment com si fugissin per perdre’s entre la infinitud d’arena. El vestit blanc es movia, suau, a un ritme lent i pausat que acompanyava el so de les ones. La brisa marina semblava emportar-se tots els pensaments ben lluny, havia deixat de pensar en el futur, havia oblidat tot el passat, volia concentrar-se únicament en el seu present. Sentia una força que anava omplint el seu interior, la llum del sol feia tornar l’aigua de mil colors i la seva ment seguia perduda en aquell esclat de bellesa. Va alçar el cap i va fitar directament el sol, sentia la seva força punyent, una brillantor que feria els seus ulls, un caliu que l’enamorava. No hi havia res allà, només el cel, el mar, el sol i ella davant tota aquella visió que li mostrava la seva finitud davant quelcom que ni tan sols podia abastar amb la mirada. Es fixava en aquella dèbil línia que separava el mar del cel i es preguntava si aquella imatge no era un somni com tants que havia tingut abans. L’horitzó, llunyà, era només una feble visió que la intrigava, el seu desig era arribar a aquell límit, situar-se en aquell punt on cel i mar es tocaven per un instant. Eren els seus somnis i sabia que formaven part de la seva realitat.

Aforisme

Creure en Déu és deixar de creure en l'home.

Salinas

Para vivir no quiero
islas, palacios, torres.
¡Qué alegria más alta
vivir en los pronombres!

Quítate ya los trajes,
las señas, los retratos;
yo no te quiero así,
disfrazada de otra,
hija siempre de algo.
Te quiero pura, libre,
irreductibe; tú.
Sé que cuando te llame
entre todas las gentes
del mundo,
sólo serás tú.
Y cuando me preguntes
quién es el que te llama,
el que te quiere suya,
enterraré los nombres,
los rótulos, la historia.
Iré rompiendo todo
lo que encima me echaron
desde antes de nacer.
Y vuelto ya al anónimo
eterno del desnudo,
de la piedra, del mundo,
te diré:
"Yo te quiero, soy yo"

Pedro Salinas. La voz a ti debida

18

I pensar que fa pocs anyets jo feia aquesta fila... i ara aquí estic, amb 18 anyets, a punt d'acabar el curs, de començar una carrera i veient com la meva vida comença a dibuixar-se. De moment, no hi ha més dubtes, però sé que tornaràn, sempre han estat amb mi; no els rebutjo, són els qui m'han portat fins on sóc, així que benviguts siguin. I benvinguts els 18 que tot just comencen!

Temps

Sent el pas del temps, l’angoixa d’un demà que s’escapa, la por d’un passat que resta oblidat. Veu com el Temps s’esgota i es consumeix, intenta revifar una flama que ja fa anys que s’apagà. No creu en el passat, ha perdut l’esperança en el futur, el present esdevé una llosa que ha de carregar, dia a dia, sense descans. La seva llibertat va fugir quan era només un nen que jugava amb la sorra del mar, van tallar les seves ales i ja no li era permès tancar els ulls per somiar. Tot ha perdut el sentit, fins i tot es pregunta si la seva vida n’havia tingut mai, de sentit. Les hores passen i ell continua allà assegut, amb el cos amarat de pluja i els ulls humitejats de llàgrimes. Poc a poc, s’esborren les seves petjades, aquelles que podien indicar el camí de tornada...ja res importa, tot va acabar ja fa temps. La malenconia oprimia el seu cor, la fortalesa l’havia abandonat, era només un cos sense ànima, un ésser que es dedicava a esperar que el seu Temps acabés.

Pessoa

"La belleza de un cuerpo desnudo sólo la sienten las razas desnudas, El pudor es sobre todo para la sensualidad lo que el obstáculo para la energía.
La artifiosidad es la manera de disfrutar de la naturalidad. Lo que disfruté de estos extensos campos, lo disfruté porque no vivo aquí. No siente la libertad aquel que no vivió nunca oprimido.
La civilización es una educación de la naturaleza. Lo artificial es el camino para una apreciación de lo natural.
Lo que hay que hacer, sin embargo, es no tomar nunca lo artificial por lo natural.
Es en la armonía entre lo natural y lo artificial en lo que consiste la naturalidad del alma humana superior." Pessoa, Libro el desasosiego

Les paraules de Pessoa em retornen a la monotonia, aquest ha estat un cap de setmana estrany i encara dura. Dissabte, els primers tres exàmens del First, van anar força bé, pensava que seria més difícil. Avui, els dos que quedaven, els pitjors, speaking i listening i no tinc ni idea de com han anat, espero aprobar, per un cop que em conformo amb una simple i trista C! A part dels exàmens, cap de setmana de desconnexió el món, amb un diumenge fantàstic. I ara, les últimes setmanes dl cole, ja queda menys!^^

Llibertat?

S’assegué sobre la sorra, el mar immens al seu davant. Sentia la seva pròpia llibertat, era ella qui havia escollit aquella vida, en cada moment havia estat conscient del pes de les seves decisions, també era lliure fins i tot en el moment que defugia la seva condemna a escollir sempre. Hi havia moments en els quals se sentia perduda, no sabia quin era el camí que havia de seguir, sabia de la incertesa dels seus propis passos però es sentia obligada a continuar endavant, empesa per una força que naixia al fons del seu ésser. Es preguntava el perquè d’aquesta obligació a escollir contínuament sense saber mai quina era l’opció correcta, la por a equivocar-se l’acompanyava sempre, aquella angoixa que oprimia amb força el seu pit... i tot perdia el sentit... i arribava la nàusea.

Un tribut a un dels millors filòsofs de la història

Descansar

Després d'una setmana d'exàmens començo a tenir tems lliure, temps per a mi. A més, des de dilluns porto a sobre un gran contipat que m'ha fet anar amb febre a alguns exàmens, amb un mal de cap insuportable, pensant que tot aniria força malament. No se perquè, de moment sembla que les coses han anat millor del que esperava, així que no em puc pas queixar.
Avui, tres hores per recórrer tot el MNAC, no ens hem deixat pas res! Tenia unes ganes immenses de veure el Pantocrator, des de sempre m'he amirat per la força de la mirada del Crist representat, amant de l'Edat Mitjana com sempre he estat, he gaudit al passejar entre els àbsis de tantes i tantes esglésies romàniques i els retaules i frontals que les decoraven.
A part d'això em quedo amb l'exposició temporal, amb quadres de Monet, Goya, el Greco i el meu admirat Van Gogh, no té pèrdua! Molt bona l'exposició de fotografia, a part de les obres de l'etapa més moderna, sobretot les escultures de Gargallo i els quadres de Rusiñol i Casas. És una visita que recomano, això sí, s'ha de fer amb temps i paciència, perquè hi ha moltíssima cosa a veure.