5 de novembre del 2007

Llibertat i neurones


I sorgeix un altre cop el problema de la llibertat. Les paraules de Sartre, l'home condemnat a ser lliure, la llibertat com a pes que recau sobre les nostres espatlles i no ens deixa alçar el cap per mirar de fit a fit l'horitzó. És un pes del qual no ens podem desfer, està lligat a la condició humana, és el preu a pagar per despendre'ns de la naturalesa, per deixar enrera l'instint i intentar anar més enllà. I la llibertat, que es troba per sobre de tot, que és aquella entel·lèquia que encara no acabem d'entendre, potser encara som massa naturals com per a poder abastir-la en la seva totalitat.
En realitat tot és qüestió de bioquímica, de neurones, sinapsi i cèl·lules inquietes. Els sentiments, les emocions, les idiees abstractes, són només creacions de l'encèfal i es poden modificar amb una petita descàrrega elèctrica al lloc indicat. I això fa por, molta por. Perquè tot això ho creem nosaltres, per tant, depèn de l'ús que fem de la nostra ment. Les emocions deriven en sentiments quan les contextualitzem i recordem altres situacions i moments en que hem sentit reaccions semblants. Som éssers programats per al sentiment, programats per a que amb aquests sentiments la vida passi a tenir un sentit més enllà de la pura supervivència?
Us recomano: En busca de Spinoza d' Antonio Damasio, no és filosofia, és neurobiologia o quelcom semblant, molt interessant.

9 comentaris:

Sergi ha dit...

Un post interessantíssim, i no podria estar més d'acord. Sí, ho reconec, per deformació professional, però és que hi ha tantes coses que s'expliquen amb la bioquímica... Ara que, mai hagués pensat barrejar Sartre amb sinapsis i descàrregues elèctriques. Un gran post.

Somiatruites ha dit...

Canals de ions de sodi i de potassi que s'obren i es tanquen; i penses i estimes i mous els braços. Dopamina alliberada quan odies, quan estimes o quan ets addicte, la mateixa per a totes tres situacions, la diferència? quasi despreciable. Neurotransmissors que viatgen en milisegons d'una neurona a l'altra, i rius i t'emociones i plores; i si ho penses, la màquina funciona sola, ella mateixa es dona corda.

Tals ha dit...

Xexu, si t'ha agradat i convençut a tu que ets un expert en el tema creu-me que ja em dono per satisfeta. ^^ m'agrada molt la biologia des de sempre, i trobo que el tema de la neurologia i els elements químics que afecten el nostre cervell és molt interessant. Crec que en faré alguna assignatura de lliure elecció quan pugui jeje un petonàs!!
Manel, això que has escrit té un ritme maco eh i a més era exactament això el que volia expressar, que tot depèn da0quest funcionament tan automàtic i que creiem tan personal i únic jeje sembla una paradoxa eh ^^ un petonet!

iruNa ha dit...

Buf!! programats? quina por Tals!!!
Tens raó que el cervell és molt potent i que els sentiments i les emocions deriven del nostre encèfal... però carai, encara em resisteixo a pensar que no existeixi res més que matèria, hormones i neurtransmissors... i l'ànima? (deixeu-me donar el toc espiritual... que entre tants científics al final matarem l'essència del nostre ser!!)
Reconec que m'interessa moltíssim el tema, he estudiat una carrera de ciències i gràcies a ella he entès moltes coses del comportament humà i de les nostres reaccions, però segueixo pensant que això no ho és tot, que hi ha alguna cosa més, quelcom superior... i l'energia? en fi... que has encetat un tema que donaria per moolt!

Tals ha dit...

Doncs dona, és molt maco tot això de l'ànima, però realment tot és biologia i química, el que passa és que costa desempallegar-se del pes de tants anys de tradició dualista (cos-ànima) i per això ens neguem a pensar que coses tan abstractes com els sentiments es puguin formar així i estiguin al mateix lloc on es troba allò que regula la vista, el moviment, etc... a més, s'ha demostrat que hi ha persones que quan tenen ferides a segons quines parts del cervell deixen de tenir "sentiments", segueixen tenint intel·ligència, però perden un codi moral i no tenen sentiment, no relacionen allò que els hi passa amb allò que desitgen o que els fa mal. És dur, però és així...potser faré algun post més :P
Un petonet, preciosa!

iruNa ha dit...

Si tot això ja ho sé Tals... la labilitat emocional, el lòbul frontal que regula les emocions, els sentiments i el comportament... però diga'm romàntica, potser prefereixo creure que hi ha quelcom més enllà de les sinapsis i els neurotransmissors... m'encanta la ciència i m'encanta que tot tingui una explicació, però hi ha coses que sobrepassen la bioquímica i que ningú pot entendre. I això és el que més m'agrada de la vida, tot allò pel qual no tenim explicació!!!
Estaria bé que en féssis més posts... ja veus que el tema dona de sí, a més, tens alguns lectors científics amb els quals podríem tenir un bon debat aquí!! jeje
una abraçada maca!

Samanta B ha dit...

Damasio és un autor de referència, em sumo a la recomanació. Que ets estudiant de psicologia, Tals?

Tals ha dit...

Iruna, sí que ets romàntica, sí, però això no és res dolent dona jaja jo és que ara potser m'estic tornant una mica biologista o sempre ho he estat, perquè ja feia molts anys que deia que no creia en els sentiments (era una teoria que jo madurava jaja) i al llegir-me totes aquestes coses doncs he vist que tot això és pot investigar i pot portar-nos a descobrir que potser estem més programats del que pensem. Ja faré més posts sobre això eh:P ja tinc un en ment! un petonàs!!
Jordi: has fallat, t'has quedat sense premi!! No faig psicologia, tot i que m'encanta, faig filosofia, que encara m'agrada més jajaja! Damasio és bo, o al menys aquest llibre sí que ho és, m'està agradant molt!! Un petonet!!

Samanta B ha dit...

No, si de fallades en tinc la pell curtida, no em vidrà d'un premi perdut! Jo estic estudiant neuropsicologia, i en el teu text hi he vist alguna referència al respecte. Au, salut mental per a tots! ;)