8 de novembre del 2007

La noia del banc


Surto de l'autobús i el primer que veig és aquella noia assaguda al banc. Té les cames arraulides i les agafa amb els seus braços en un intent d'abraçar-se a si mateixa. Intento mirar-la als ulls però abaixa la mirada, sembla que em defugi, però intentosaber que és allò que amaga. Llàgrimes. S'eixuga amb un mocador els ulls mentre intenta mirar cap a una altra banda, ara entenc perquè s'amaga: els seus ulls blaus brillen sota la llum del sol i els protegeix acotant el cap i mirant al terra del parc. Durant un moment haig de reprimir l'impuls que m'empeny a seure a aquell banc i intentar apaivagar aquell plor. Jo no n'haig de fer res, a mi no m'agradaria que ningú vingués a compadir-se de les meves llàgrimes i a preguntar-me que em passa. Però em sap greu veure-la allà, sola, sanglotant enmig del parc sota les mirades de tots aquells que passen per allà de camí a casa. Ho sento, em poso trista per uns moments i maleeixo la meva empatia i la meva sensibilitat, perquè ara ja fins i tot m'afecten les històries de noies desconegudes i entristides.
PD: Basada en una imatge real d'aquest migdia igual a la descrita.

6 comentaris:

Sergi ha dit...

He intentat deixar un comentari, però el Blogger se m'ha penjat...

Deia que no estem massa acostumats a que la gent es mulli per nosaltres, i menys quan no els coneixem. Si t'hi haguessis acostat amb un mocador i un somriure de comprensió, l'haguessis sorprès i segurament no s'ho hagués pres malament. D'aquestes coses potser no te n'adones al principi, però després les agraeixes.

I també deia que a tu t'hagués quedat una sensació molt diferent, com d'haver fet una cosa ben feta i totalment desinteressada.

Ara que, ja et dic que a mi m'hagués costat molt fer això, acostar-me a una persona en aquestes condicions, suposo que no hagués actuat diferent que tu, però després d'una estona et preguntes 'per què no ho vaig fer?'

una lingüista ha dit...

És difícil saber com hem d'actuar quan veiem una altra persona molt afectada per alguna cosa... Jo l'altre dia vaig sentir que dins d'un lavabo hi havia una noia plorant desconsoladament, i vaig estar una estona esperant que sortís, però després vaig pensar, com dius tu, que no n'havia de fer res, jo, del que li passés...

iruNa ha dit...

Doncs mira, jo tinc l'altra versió de la història viscuda des del costat de les llàgrimes...
L'altre dia estava plorant desconsoladament a un bar, fent el cafè, sola. M'havia aïllat absolutament de la gent que hi havia al meu voltant, no m'importava que em veiéssin perquè necessitava plorar, era com si realment estigués sola en aquell indret. I de sobte un senyor se'm va acostar, em va posar la mà a l'espatlla i em va preguntar si estava bé. En aquell moment va ser com si tornés a la realitat i m'adonés que hi havia altra gent al meu voltant.. però no em vaig sentir avergonyida. Aquell gest, aquell home i la seva mirada de preocupació em van fer sentir acompanyada i vaig pensar que la vida ja ens dona les ajudes que necessitem quan menys ens ho esperem. Segurament aquest senyor es va topar amb el mateix dilema moral que tu expliques en el teu post... i la veritat és que li agraeixo que hagués fet el pas de dir-me alguna cosa. Moltes vegades ens autolimitem a fer coses per la por o pel convenciment que s'excedeixen del nostre camp d'actuació que marca les normes socials que creiem correctes.... però crec que hauriem de fer més cas del nostre cor, segurament ajudariem a molta més gent de la que ens pensem!
En fi, una reflexió més... perdona per l'extensió del comentari!!!
una abraçada!

Tals ha dit...

Xexu, potser tens raó però resulta que hi ha un altre factor que no s'ha tingut en compte en el text: la meva timidesa. Potser sí que m'hagués quedat més tranquila si hi hagués parlat però em va véncer al timidesa i uns quants prejudicis molt al dia en la nsotra societat, què hi farem... un petonet!
Lingüista és precisament això, que t'acabes decidint per no actuar per la manca d'empenta potser i també perquè mai saps com s'ho prendrà l'altra persona. Un bes, maca!
Iruna, ais no em diguis això TT hi ha moments en que no sé perquè m'he de deixar guiar, i en aquell moment potser vaig ser massa racional, però t'assaguro que si no ho hagués estat al menys hauria passat molta vergonya... no sé, és una tonteria justificar.me, potser simplement l'impuls d'ajudar no va ser suficientment fort, només va ser compassió, empatia i inspiració. Un petonet preciosa!

iruNa ha dit...

Ei, que no vull pas que et sentis malament ara tu eh?! cada moment és cada moment, i cada persona un món. De totes maneres, i féssis el que féssis, tots aquests sentiments ens demostren, una vegada més, que ets una gran persona!!! i t'ho dic de tot cor... i ho saps!

Per cert, que t'he deixat un altre comentari al post anterior... jo t'aviso perquè llavors no t'enteres... hahaha!!! és broma, una abraçada reina!

Tals ha dit...

Iruna, gràcies maca, però més de tractar-se de ser bona persona o no, és més aviat de ser sentimental o no, i creu-me que moltes vegades ja m'estaria bé no ser-ho per no haver de patir per qualsevol tonteria. Gràcies per aquestes coses tan maques que dius, creu-me que em fan somriure ^^ ara llegeixo i contesto l'altre, gràcies per avisar, que ja saps que sóc molt despistada jaja :P Un petonàs preciosa!!