29 de novembre del 2007

Elle V


Tornes a aquells passadissos, a les classes buides, a aquell món d'abscències massa plenes de record. Era el teu món, el petit microcosmos que et mantenia amagada i protegida entre les seves parets. Però ara no hi tornes com abans, ja no busques refugi ni protecció, allà vas aprendre a mirar ben amunt i lluitar per allò que més desitjaves i has convertit la teva vida en aquella lluita per la millor vida possible.
Somrius al veure persones que guardes a la teva ment, saps que continuen allà esperant que tornis per dir que tot va bé i que les coses per fi funcionen. Per saber que has trobat el teu lloc, un lloc encara desconegut i ple de misteris, però teu, escollit només per tu i per a tu. I sents que has crescut, ara saps mirar el món de fit a fit tot i que encara hagis de mesurar una a una les teves paraules. I la por a l'error, aquella por que sempre t'acompanya des dels primers dies de consciència i de la qual mai acabaràs d'alliberar-te. És aquella inseguretat ocultada sota la capa de fortalesa, sota la màscara d'orgullosa i valenta que a vegades aconsegueix fer-te oblidar el que s'amaga darrera. Però tu saps qui ets, o creus saber-ho, i intentes no perdre't pel camí perquè necessites anar més enllà, saber com tot ha d'acabar. I sempre, el terror a fallar, a que al final tot somni sigui irreal i la vida sigui només el darrer pas cap a l'abisme, la trobada amb l'incompliment de tot el desitjat.

6 comentaris:

iruNa ha dit...

Els dubtes, les pors, les inseguretats, els errors, els fracassos... són fantasmes que SEMPRE ens seguiran de ben a prop, esperant que baixem la guardia per atacar de nou. Però cal ser ferms, saber que hi són i no fer-los massa cas. Cal mirar la vida amb ulls plens d'espurnes d'esperança i confiança.. que les penes ja venen soles, no fa falta que ens les creem al donar un protagonisme excessiu a aquests fantasmes!
Molt maco el post Tals... com sempre!
una abraçada!

Tals ha dit...

Doncs sí, Iruna, la por sempre està allà, aguaitant, i nosaltres anem tirant, intentant no pensar-hi gaire perquè ja prou que en tenim, amb els problemes de cada dia. Gràcies pels afalacs, maca! Una abraçada ben forta!

Uribetty ha dit...

Molt maco com de costum, em deixes sense paraules.
Un petó ben dolç!

Tals ha dit...

Moltes gràcies Uribetty, amb això ja m'ho dius tot :P un petonet, maco! però saladet :P

una lingüista ha dit...

A la fi, cal acceptar que tard o d'hora, poc o molt, tots fallem... Però la gràcia és ser-ne conscient i saber-ho relativitzar... oi?

Tals ha dit...

Sí, lingüista, i també saber-ho superar i mirar endevant, com sempre, sense pensar en els fracassos del passat. Un petonet!