15 de setembre de 2007

La iaia


La veig adormida al sofà, desprotegida, fràgil, com si tornés a ser aquella nena que mai va poder ser, una petitona que s'hagués de protegir del perill. Ara és més feble que llavors, ella mai ha deixat de lluitar, sempre ha hagut de defensar allò que li pertanyia, s'ha cuidat dels seus fills, dels seus néts: però ara jau sola amb els ulls tancats i una respiració acompasada.
Em vénen desitjos d'abraçar-la i dir-li com l'estimo, però l'haig de deixar dormir, cada dia és més dur per al seu cos massa carregat d'anys. Tot i això, cada matí baixa al pati i cuida de les plantes amb tot el seu amor i dedicació, s'hi passa les hores embaladida, regant, transplantant o assaguda a la fresca. Cada primavera, però, té la seva recompensa: les flors s'obren un any més amb tot el seu esplendor, el pati s'omple de colors i ella és l'àvia més feliç del món.

PD: He heretat els seus ulls... els meus, però, canvien més de color, desgraciàdament, sense flaish no són així jeje

5 comentaris:

Uribetty ha dit...

Doncs abraça-la, és el millor que pots fer, si no algun dia voldràs fer-ho i no podràs.
Una abraçada!

Tals ha dit...

Ja, en sóc molt conscient d'això, Uribetty, per això intento portar-me bé amb ella ^^ un petonàs, maco :D

iruNa ha dit...

Aix... mira, m'has recordat la meva àvia, asseguda al sofà... jo li deia que era la meva figureta de porcellana preferida, era un encant, tota petita, fràgil...
Estima-la tant com puguis i meravella't de la bellesa de la seva vellesa!! Només persones sensibles com nosaltres podem apreciar l'essència que s'amaga rera un cos vell i atrotinat!
una abraçada molt gran reina, m'ha agradat molt aquest post! (i els teus ulls desprenen tot el que ja s'entreveu amb les teves paraules)

efe ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Tals ha dit...

És clar que sí, Iruna, seguiré els teus consells jeje, s'ha d'aprofitar al màxim i cuidar-les molt bé ^^ un petó molt gran, preciosa!