11 d’agost de 2007

Un petó fugaç


Les seves passes lleugeres, els peus nus sobre l'herba verda i jove, la mirada neta. Tornava a veure la seva silueta sota el blanc vestit que onejava a causa del vent; ella aguantava el barret amb la mà dreta i estenia la que quedava lliure mentre tancava els ulls i desitjava que aquell instant fos infinit. S'apropava a ella i somreien, el cel blau s'alçava per sobre dels seus caps sense cap núvol, els camps que contemplaven semblaven no tenir final, i ells es trobaven allà, sols, a racer del temps.
Apropà una mà, dolçament, a la seva galta i la va acaronar. Els seus ulls espurnejaven, ell es perdia en el verd intens del seu esguard, buscant allà els seus sentiments. No calien les paraules, era suficient amb les mirades, no volien trencar aquell harmoniós silenci. Va passar un braç per la seva cintura i la va apropar al seu pit, ella va acotar el cap per descansar sobre el seu tors plàcidament. Va aferrar-se a la seva camisa alhora que sentia com el vent bufava més fort i havia de tancar els ulls. El barret, de sobte, sortí volant. Va ser prou ràpid com per allargar el braç i deturar el seu vol, per segons més tard tornar-lo a la seva propietària amb un somriure dolç als llavis. No se'l va tornar a posar, el va agafar amb força amb la mà esquerra i va aixecar el rostre buscant allò que tant anhelava. Es va apropar i, suaument, va caçar els seus llavis en un petó lleuger, fugaç com l'instant que acabaven de viure. La va abraçar amb força mentre xiuxiuejava a cau d'orella paraules pures i netes, totes vessades sobre ella en un intent de fer-li comprendre com l'estimava.

3 comentaris:

Jo Mateixa ha dit...

mmmmm, que dolç, que tendre, tant debò els petons sempre fosin aixi, amb aquest sentiment, oi?

Tals ha dit...

I tant! Però potser seria demanar massa, no?:P petonets maca ^^

Jo Mateixa ha dit...

No, no, demanar massa no, jo vull que tots els petons que em facin i faci jo siguin aixi de dolços :-)