2 de juliol del 2007

The rose and the rain


Entre les mans protegia de la pluja aquella rosa vermella, com cada dia 16 tornava al lloc on el seu cos descansava per portar-li la seva flor, jauria sobre el fred marbre durant un mes fins que ell tornés a veure-la. S'agenollava, com sempre, davant la seva tomba i pensava en ella un cop més, intentant recordar el seu somriure, la seva mirada. A estones encara tenia aquella sensació que tornaria en qualsevol moment, que sentiria la seva dolça veu un cop més cridant el seu nom; sabia, però, que allò era impossible i aquell indret l'hi recordava. Les llàgrimes tornaven a caure, mullant les mateixes mans que abans havien sostingut el seu petit regal de comiat, l'angoixa li oprimia el pit i un tel negre semblava cobrir la realitat des que ella havia marxat. Tot havia perdut el seu sentit, ell ja no tenia cap motiu per somriure, ni tan sols per aixecar-se del llit cada matí; la seva existència estava condemnada al buit, al buit inexorable que ella havia deixat. La tristor l'embolcallava, els braços de l'oblit l'abraçaven mentre intentava consolar-se pensant que havia de pensar en ella, actuar tal com a ella li hauria agradat veure'l: fort, segur, ferm. Però era complicat refer la seva vida just ara que tot s'havia desfet sense poder-hi fer res, no sabia com havia d'actuar, era incapaç d'imaginar-se una vida sense ella i, tot d'una, l'havien privat d'allò que més necessitava, de la persona que més estimava.

4 comentaris:

Uribetty ha dit...

Molt trist però maco.
Espero que no hagi estat una història personal.
Una abraçada ben forta!

Tals ha dit...

Uribetty, tranquil que no és cap història personal ni molt menys! M'alegro que t'hagi agradat, un petonet!

Jo Mateixa ha dit...

Buffff, que dir davant d'un text aixi???, molt macu, la meva enhorabona doncs has sabut transmetre els sentiments a la perfecció.

Petonets!!!!!!

Tals ha dit...

Ei, me n'alegro molt, de veritat ^^ és la principal feina dels qui escrivim, no? transmetre