29 de juliol de 2007

100 i relat

Aquest és el meu post número 100, no pensava que arribaria fins aquí! Per celebrar-ho, us deixo amb el principi d'un conte que segurament tindrà continuació (si no us agrada, no), va, ja no xerro més i us el deixo aquí a veure què tal:


Passejava, un cop més, pels passadissos d'aquella enorme biblioteca: estrets, llargs, plens de llibres que esperaven lectors afamats de coneixement i assedegats de lectura. Resseguia el que semblava el passadís principali posava especial atenció en els títols que indicaven quins eren els temes dels volums que es trobaven a passadissos secundaris. Aquell dia estava determinada a no deixar-se fascinar per les primeres indicacions i seguir fins al final per veure la totalitat d'obres que es trobaven en aquell edifici. Tot i això, era difícil ressitir la tempació d'endinsar-se a qualsevol d'aquells camins i consultar el major nombre d'obres possibles. La temàtica era molt variada: ciències experimentals, literatura clàssica, poesia contemporània...els rètols se succeïen, tots interessants per ella i alhora l'acompanyava la sensació que encara no havia arribat a l'indret que cercava.
Guiant-se pel seu inconscient, les seves passes la van portar fins a una petita secció que semblava oblidada. Va mirar els prestatges i, passant la mà pels lloms dels llibres, va aturar-se a sobre d'aquell exemplar del qual mai havia sentit a parlar: Paraules d'un somni. Semblava una edició no gaire antiga, potser va ser per això que li va cridar l'atenció entre tants llibres plens de pols i maltractats pel pas del temps. Va agafar el volum i va passar la mà per la coberta, no hi havia cap il·lustració, només el títol escrit en lletra senzilla, tinta platejada sobre pell fosca, va ser la seva elegància el que més li va agradar. Decidint-se per obrir el llibre es va trobar mirant al seu voltant vigilant que ningú més s'hagués adonat se la seva troballa. Sense més dilació, va començar a fullejar-lo i en aquell mateix instant un calfred va recórrer tot el seu cos: el llibre restava inacabat. Tot i tenir una gran part de pàgines omplertes amb tinta negra i una cal·ligrafia cuidada i bella hi havia un moment en què la història narrada semblava acabar. Aquell llibre a cada segon que passava l'encuriosia més, així que decidí emportar-se'l per poder llegir tranquil·lament a casa tot allò que amagava.

3 comentaris:

Little herO ha dit...

Ante todo felicidades!

Y como no podia ser menos un relato de los tuyos, que como todos es fantastico y desde aqui te animo a continuarlo porque está muy bien!

Gracias por todo!
Nos leemos!

Uribetty ha dit...

Vull més i sembla que no sóc l'únic, no ho deixaràs aquí, oi ?
Continua millorant la teva narrativa ( si es que és pot més :p )
Una abraçada !

Tals ha dit...

Little hero, muchas gracias, supongo que lo continuaré, aunque yo tengo poca voluntad apra estas cosas y siempre los dejo a medias jaja. Bueno, tú sólo tienes que tener esperanza, un besoo!
Uribetty, vaa, no ho deixaré aquí perquè sinò el dia que tu no facis poemes no em podré queixar :P intentaré millorari cuidar més la forma d'escriure, a vegades em deixo anar massa i escric el primer que em ve al cap, això s'ha de canviar! Un petonet ^^