20 de maig de 2007

Mar


S'agafaven els mans i miraven el blau infinit. El sol brillava sobre un cel clar, la sorra refulgia sota els seus peus i els ulls brillaven amb una llum única, aquella que només trobaven en moments íntims, de plena complicitat.
Davant seu trobaven únicament la immensitat del mar, la bellesa del verd i el blau que esdevenien un únic color, irrepetible moment d'intensa harmonia. L'horitzó era el punt sublim, la unió eterna entre el cel i el mar, allà on els seus pensaments es trobaven, l'únic indret pur que quedava. Tancaven els ulls i sabien que aquella imatge restaria allà per sempre, alhora eren conscients que la seva unió podia esdevenir eterna si confiaven en allò que creava aquell vincle tan especial. Volien creure que el seu lligam podia ser com aquell que existia entre el mar i el cel i que podrien trobar-se l'un en l'altra només tancant els ulls i retornant a aquella imatge.

4 comentaris:

iruNa ha dit...

Buf! el text és preciós, i el missatge encara més!! No se jo però si el que dius és possible... espero que així sigui, algun dia.
una abraçada reina!

iruNa ha dit...

Buf! el text és preciós, i el missatge encara més!! No se jo però si el que dius és possible... espero que així sigui, algun dia.
una abraçada reina!

Uribetty ha dit...

Guauuuu! Existeix això?
Molt maco el relat. Felicitats!
Un petó!

Tals ha dit...

IruNa, moltes gràcies maca ^^ Jo tampoc sé si és possible o si és un miratge, una il·lusió...tan de bo sigui tan cert com el sol que il·lumina cada matí! Un petonet, maquíssima!
Uribetty, gràcies, et dic el mateix, no ho tinc gaire clar si existeix o no, però si fos real llavors ja sabria on s'amaga la felicitat. Un petonet!