Veritat

Em costa creure en la veritat, i encara em costa més creure que l'home hi pugui arribar. Mai he estat amiga dels dogmes, és per això que sempre m'ha agradat escoltar i llegir persones que opinaven d'una manera diferent a la meva, que pensaven des d'un punt de vista totalment contrari al meu. Sempre, quan he començat a llegir una d'aquestes persones les crítiques se m'han anant acumulant al cap, però les he acallat perquè sabia que provenien dels meus prejudicis, per això he esperat i he seguit llegint per tal de deixar entrar aquelles idees estranyes a la meva ment. Quan ja porto molt de temps interpretant i entent allò que abans em resultava incomprensible, començo a endevinar perquè aquesta persona té aquestes idees, perquè creu que són les millors i perquè creu que també han de ser bones pels altres. És llavors quan m'adono que tant ell com jo anomenem veritat a allò que nosaltres pensem, però si ho analitzem fredament i sense recolzar-nos en els estúpids dogmes o els inútils prejudicis podem veure que no estem tant distants. Tots dos cerquem una veritat que se'ns escapa, ambdós volem creure fermament en allò que pensem i volem tenir raó; però cap dels dos ha arribat a la veritat, a una veritat universal, perquè les seves paraules no són acceptades pels altres, perquè els plouen les crítiques i, sobretot, perquè no tenen una manera infalible de demostrar allò que han escrit que pugui convèncer els altres.

Dones i estrògens

Avui en Ferran parla de dones i d'estrògens (article a la web del Sostres, de moment). Casualitats de la vida, però a mi m'acaba de venir a visitar la millor amiga de totes les dones: la regla. I és horrible.El pitjor no és la sang o el dolor, sinò també els canvis d'humor, els altibaixos emocionals, etc... No entenc perquè amb tots els avenços que ha fet la ciència encara no s'han inventat res que faci retardar l'arribada de la regla, sense trastocar el cos, fins als 25 anys o així. I no sé perquè quan estic en aquests dies em surt la vena reivindicativa i feminista, serà que el mal de panxa no em deixa pensar en claredat, però em ve al cap aquell famós: tots els homes són iguals que mai he estat capaç de pronunciar amb serietat (igual que el: totes les dones són putes) perquè no crec en aquest tipus de frases i perquè no m'agradaria que m'ho diguessin a mi. Em fa ràbia la guerra de sexes, em fa ràbia tant repetir que som diferents: també sóc diferent de els altres dones, o és que sóc igual per tenir el mateix sexe? Perquè parlem tant d'aturar el masclisme si després són moltes dones les que el porten a la sang?
M'agradaria que arribés un dia que tots ens adonéssim que som iguals, no crec que per ser d'un sexe o d'un altre siguem tant diferents. És clar que potser ells tenen certs instints que nosaltres no tenim i a l'inrevés, però de veritat és això tan important com per fer que sempre les dones parlin( ho sento però no m'hi incloc) malament dels homes i els homes de les dones? Si som diferents serà per alguna cosa, no?

Fèmme fatale

M'esperaves, com sempre, sota aquell fanal amb la caçadora negra. Semblaves una fèmme fatale, els cabells rojos et queien sobre l'esquena, aguantaves la cigarreta amb la mà dreta i deixaves escapar el fum entre els teus llavis pintats d'un vermell intens. Sabies que aquella imatge m'excitava. Quan veies que baixava del cotxe caminaves sense vacilar, movent sensualment els malucs, cap a la porta de casa teva mentre jo queia sota el teu encanteri i seguia les teves passes de taló negre concentrat en un cos que aviat posseiria. Lentament, treies la clau i obries la porta per després deixar-la entreoberta i fer-me passar sense paraules, sense gestos, només guiat per la intuició de saber-te desitjosa. Pujava els graons, ja no sentia el teu so en la llunyania, sabia que havies entrat al teu pis i que m'esperaves al mateix lloc on sempre ho feies.
L'última porta. La vaig obrir lentament, desitjós de veure aquella imatge que tant anhelava, el teu cos nu sobre els llençols blancs, els cabells rojos il·luminats per aquella vella làmpada que els feia brillar d'una manera especial. Entrava la cambra tancant la porta sense fer soroll, m'apropava a tu intentant fer el mínim soroll i no destorbar aquella expressió en el teu rostre: els ulls tancats, els llavis entreoberts i les galtes amb aquell toc rosat que tant m'agradava. Vaig començar a treure'm la roba, tu seguies sense mirar-me, però jo notava com el teu cos es tensava, m'estaves esperant i jo volia fer que aquell moment semblés etern per a tots dos.
Ajagut al llit, al teu costat, et contemplava. Vaig començar a besar aquell coll larg i prim per després seguir amb els teus pits que m'esperaven deleitosos. Només amb el tacte de la meva llengua sobre la teva pell el teu cos s'estremí, vaig agafar amb força l'altra sina mentre seguia assaborint el teu cos, cada cop més avall, notant com tota tu començaves a tremolar de plaer. Sabent cap a on em dirigia vas obrir les teves cames per deixar-me jugar durant una estona amb la llengua, fent que cada cop fos més fàcil sentir la teva excitació. Vaig continuar amb la mà, primer només un dit, suau, lent, repassant cadascun dels teus racons més íntims. Poc a poc el ritme anava creixent, deixaves de controlar el teu cos, que em pertanyia totalment i es movia acompasat amb els moviments de la meva mà. Finalment, arribaves a l'èxtasi, sentia com perdies la teva força i el teu cos es relaxava completament. Per primer cop en tota la nit, obries els ulls, només per mirar-me a la cara i preguntar-me: quant et dec?

Hey

No vindrà ningú a ensenyar-me i dir-me com mantenir-ho viu? per sobreviure. Vine i ensenya'm aquella cosa que mai vaig aprendre en els teus ulls. Treu-me el torniquet.
Jo solia estar ple de confiança en mi mateix, jo solia saber exactament què volia i on anar. Més que mai puc utilitzar una coincidència però ara camino sol i parlo sobre allò quan ho sé.
...
Hey, que diries si em quedés? si em quedés per una estona si pogués. Diga-ho un altre cop i em quedaré, però no per últim cop... hey, que diries si canviés? si ho canviés tot menys el meu nom. Torna a tocar (la cançó) un altre cop i tornaré, però no per últim cop.

Els qui sapigueu anglès, escolteu-la sense fer gaire cas a la traducció cutre i a trossos que acabo de fer. Espero que us agradi, i sí, ja sé que en anglès queda millor xD

Atreveix-te

Admirar el món com si fos la primera vegada que t'adones de com és de bell. Tancar els ulls i deixar que el vent s'emporti tots els teus pensaments, les teves preocupacions, allò que omple la teva ment i no et deixa renovar-te i canviar per sempre.
Ets lliure, tens tota una vida plena d'experiències rere teu i l'edevenidor, implacable, desconegut, esperant-te. La valentia és el sentiment més difícil de seguir per la por a perdre, per la maleïda inseguretat. Però saps que aquesta és la teva oportunitat, i l'has d'aprofitar. Has d'aprendre a tornar a ser un nen, a jugar amb la teva vida, perquè et pertany només a tu i n'ets responsable. No pots fugir, la teva única oportunitat és mirar enrere, agafar forces i lluitar per la teva felicitat. No has de desitjar tenir, has de desitjar ser, ser allò que sempre has somiat, esdevenir aquella imatge de tu mateix que cada nit se t'apareix a l'hora d'anar a dormir i et promet un futur millor.

Dos cossos que es desitgen

La seva roba confosa sobre el terra fred de l'habitació, la música sonant en un to lleuger i baix, els llençol entortolligats entre les seves cames. Es miraven fixament, les seves mans recorrent el cos de l'altre, reconeixent cada racó, buscant nous indrets per produir sensacions encara més plaents. Ell cercava amb els seus llavis aquell coll de pell fina i clara que anhelava olorar una vegada i una altra, desitjava amarar-se d'aquell perfum i no oblidar-lo mai més, volia perdre's entre els seus cabells foscos, tancar els ulls i sentir la felicitat d'aquell instant. Ella reia enjogasada, amb les mans resseguia l'esquena del seu company, sentint com el seu cos tremolava sobre seu. Buscava amb la mirada la seva orella, que quedava amagada entre els cabells, la va omplir de petons per després empresonar-la entre les dents mentre seguia acaronant aquella esquena forta que la retenia contra el llit. Els minuts passaven entre petons i abraçades, mirades i carícies; el temps corria sense aturador i les paraules desapareixien entre un lleuger sospir escapat d'entre els llavis. No eren capaços de frenar aquells sentimets que corrien per sota de la seva pell, s'havien rendit al plaer, buscant en ell l'alliberació de totes les pors, els dubtes i la incertesa. Aquella sensació càlida i plàcida havia esdevingut un torrent d'emocions difícil d'aturar, tots els pensaments havien desaparegut deixant pas a un únic desig, el desig d'unir els seus cossos en un de sol, donant a l'altre tot el plaer possible.

Vuit

M'ha caigut un meme on s'han de dir 8 coses de tu que encara no es sàpiguen. Jo ho intentaré, però no prometo res eh!
1_ Sóc una contradicció. No es tracta de ser indecisa, no. Simplement, un dia defenso una cosa i al dia següent potser estic defenent una altra de contrària, és com una mania estranya, com si no tingués les coses clares i llavors sé que al defensar-ho tot en un moment o altre no m'estic posicionant.
2_ Relacionada amb l'anterior: tinc la mania de portar la contrària a tothom, i a sobre sóc una tossuda, així que a vegades trec de polleguera a la gent, però és que no puc evitar-ho. Si una persona defensa A, jo defensaré B. Menys en casos molt extrems, quan és una cosa que veig molt clar que no la penso. Ex: defensar dictadures.
3_ No m'agrada gaire veure pel·lícules. Vaja, no és que no m'agradi, sinò que mai trobo el moment per fer-ho, i com a resultat doncs no hauré vist més de 30 films en la meva vida, i la majoria quan era petita i veia els de dibuixos animats. Les últimes 5 pel·lícules que he vist eren de dibuixos animats, a més!
4_ No m'agraden gaire les discoteques. Prefereixo sortir a prendre alguna cosa a un bar on es pugui xerrar una estona i riure amb els amics. Les multituds em posen nerviosa, sobretot les multituds de pijes badalonines!
5_ Sóc molt impulsiva, massa i tot. No penso les coses abans de dir-les i això m'ha ocasionat un munt de problemes sempre, però és que no ho puc canviar, sóc així de sempre i és d'aquelles coses que no tenen solució.
6_ Sóc molt inestable. Puc estar molt contenta i, després d'uns minuts passar a estar molt trista. Em menjo molt el cap, tinc unes neurones força obesessives que quan no tenen problemes, se'ls creen; elles són així de maques!
7_ No m'agraden els videojocs, hi he jugat poques vegades, sobretot a jocs de conduir (millor dit: estavellar cotxes) i també aquells de matar (nazis)... em sembla que es deia Medal of Honor, sí! I tampoc se'm dóna gaire bé jugar, suposo que per la manca de pràctica, però és que la veritat m'avorreixen una mica.
8_ Aquest va per la imatge. No sé si es veu clar però se suposa que posa eight, l'he escollit una mica per portar la contrària perquè gairebé tothom ha posat el número 8, com també perquè (com tots sabeu) sóc bastant de lletres, tot i que últimament estic començant a sentir un no-sé-què per les ciències que em comença a preocupar.
Apa, no el passo a ningú perquè no podria posar 8 persones noves per fer-lo i per fer-ho malament doncs millor no fer-ho, no? ara, que si a algú li fa il3lusió que m'ho digui i jo encantadíssima!

El lloc que pertoca

Avui he anat per segon cop a la Biblioteca de Can Casacuberta des que la van renovar. El primer cop ja em vaig adonar que hi havia més llibres, més espai dedicat a revistes, cd's i vídeos i dvd's, però avui ja m'he dedicat a anar amb una mcia de timidesa fins als prestatges dedicats als llibres de filosofia. La meva primera sorpresa ha estat al veure que hi havia tres estanteries amb un cartellet que marcava aquells llibres com a Filosofia: ostres, quina il·lusió que m'ha fet, per fi hauria de deixar de pagar 1 € i pico per cada llibre que m'havien portar de biblioteques externes? (això em va passar uns quants cops amb el treball de recerca). Doncs res, jo tota emocionadíssima em poso a mirar llibres, realment semblava que hi havia més que abans i només portava el primer prestatge! ostres, sí que hem millorat a Badalona, he pensa. De cop, el meu company em diu... mira quina filosofia eh! em giro i veig a la seva mà un "magnífic" llibre de Quiromància a les seves mans. Primer penso: no, no pot ser, sergur que s'ha quedat aquí i està equivocat. Doncs no, la que estava equivocada era jo! Començo a mirar la que suposadament era la segona prestatgeria de filosofia i resulta que estava tota plena de llibres de ciències ocultes i altres coses que em fa vergonya fins i tot anomenar. Decepció, sabia que no podia ser tan maco. Mira, abans al menys estaven juntes, però posava alguna cosa així com Altres... ara no, m'ho posen allà, amb el mateix nom i tot! és intolerable! Uf... estic per dir alguna cosa a la biblioteca... perquè cada cop que ho veig em deprimeixo una mica més...

Badalona

Dedicat a tots aquells qui pensen que Badalona no té racons macos. Les fotografies són del meu tiet, les va fer a Dalt de la Vila i hi ha una del Museu, el qual us recomano visitar si us sentiu atrets pel món romà i descobrir què hi ha a vegades sota els nostres peus. Apa, espero que us agradin!

Descartes contra Hume

Descartes contra Hume. Crec que no els he entès igual de com m'han ensenyat a entendre'ls. Descartes és conegut pel seu "cogito ergo sum", és a dir, la defensa del jo, la única realitat sóc jo, això és cert i necessaria, que moltes vegades porta al solipsisme. Tot i això, crec que és una de les poques coses de totes les que han pensat els diversos filòsofs que és certa. Vull dir que ningú pot negar tenir consciència de sí mateix, realitzar actes com pensar, parlar o cridar impliquen un subjecte que no pot ésser inexistent tot i que tota la resta no sigui real, simplement pel fet que ningú pot negar que el "jo" ho experimenta. Segons el que he estudiat a 2n de Batxillerat, Hume contradiu a Descartes. Perquè? Doncs perquè segons Hume el jo no és més que un feix de representacions que la imaginació uneix, el jo va canviant i per tant, no és una cosa absolutament certa i que mai canviï. Em penso, però, que es malinterpreta a Hume i a Descartes. No crec que Descartes amb el seu "cogito ergo sum" es referís a un jo que no canvia (si ara sóc tossuda, sempre ho seré, per exemple) crec que ell es referia al jo com a entitat mental, el jo com a subjecte. I no crec que aquesta referència sigui criticada per Hume en la seva interpretació del jo. És molt clar que les persones canvien, però hi ha una cosa que mai no canvia: el jo, el subjecte que realitza les coses, tot i canviar en les seves qualitats, no canvia en la seva substancialitat. Per tant, no podem criticar a Descartes amb els arguments de Hume, ja que ell amb el feix de representacions s'estava referint a les qualitats del jo, no a la seva substància que no té perquè canviar. Bé, no sé si hi estareu d'acord, però és una teoria que he estat madurant des de l'any passat i que mai m'he posat a defensar. Estaria molt bé que donessiu la vosta opinió, apa!

Contes i princeses

Mai he suportat les princeses dels contes. No aguanto les noies (i nois, que cada cop n'hi ha més) que es pensen que sense la seva parella no són res. Estem al segle XXI, no hi ha cap granota que després d'un petó esdevingui el príncep més bell del regne, i tampoc hi ha princeses a cada castell esperant un valerós cavaller que les rescati. Siusplau, deixeu d'explicar aquests contes als vostres fills, o si ho feu, expliqueu clarament que ells no han de tenir pas com a model ni aquell príncep ni aquella princesa. Després passa el que passa. Totes figaflors i ells uns homenets que es barallen per quedar-se amb la més maca. I tu, t'ho mires i rius ben fort. És un espectacle ben trist, si més no perquè els contes sempre acaben on comença la vida de debò, i és llavors quan et quedes sense arguments, quan la vida va més enllà d'aquell final feliç.
PD: Segur que després de sortir a la foto, els ocelles van morir d'uan pujada de sucre jajaja

Pensaments

En la llunyania veig la muntanya, d'un color blavós, envoltada per la boira i uns núvols baixos que la fan semblar irreal, com si s'erigís en la soledat d'un paisatge emmarcat pel blanc intangible dels cúmuls. Brillant en un cel net que comença a canviar de color es troba la lluna creixent, estreta, fina, una petita esgarrapada a la cúpula fosca que l'ampara. La segueixo amb la mirada, contemplo amb un somrís als llavis com sembla que sigui ella la que segueixi el pas del cotxe, recordo quan era petita i, fent el mateix camí en la fosca, preguntava perquè la lluna ens acompanyava des del cel. Innocència, candidesa. No s'han perdut entre tots els sentiments, segueixen allà, tot i que només com a record del que vaig ésser abans.
És estrany deixar el temps passar i veure com tot canvia, adonar-te que tot allò que veies tan lluny és ara a l'abast de la teva mà. I encara queden tantes coses, i encara em sento tan petita en aquest món tan gran... totes les respostes es troben davant d'un mar ben blau, d'un cel que es tenyeix de roig i deixa pas a la brillantor dels estels. A vegades no cal buscar gaire lluny per trobar allò que cerquem, només cal veure amb nous ulls allò que ens envolta. Això és part de la filosofia, admirar-se per un món tan bell i alhora tan cruel, sorprendre's cada dia com si hom fos un nen que veu per primer cop aquell paisatge, aquella persona, aquella imatge.

Pensaments

Odio les promeses pel fet que es poden trencar.
PD: Acabem amb tots els mosquits del món! Si no em fes vergonya us ensenyaria una fotografia de la meva cama després d'haver passat per les potetes d'aquests bells bitxets. Uf...com pica...

La lluita contra la malaltia

Una nit més tanca els ulls amb l'esperança que l'endemà podrà aconseguir-ho. Vol creure que és possible, que després d'una llarga lluita serà capaç d'enfrontar-se a la malaltia i guanyar la partida. Passa moltes hores a l'hospital, s'ha sotmès a tot tipus de proves, ha intentat deixar enrere la por per tal de fer front a un dia a dia cada cop més feixuc i dificultós.
Agraeix estar acompanyada per aquells qui estima: els seus dos fills i la seva germana, que han estat al seu costat des del primer moment. Sempre és present en el seu record la imatge d'aquell espòs que va morir uns mesos abans que aquell calvari comencés, deixa-la sola davant la prova més dura a la qual s'havia sotmès mai.
Vol seguir endevant, continuar amb la seva vida tal com era abans, però la nova rutina de visites hospitalàries sembla complicar-ho tot. El que més mal fa és precisament això, que li hagin pres allò que més estimava: la seva llibertat. Ja no podia marxar de casa al matí, sense avisar ningú, i anar a veure el mar. Per això desitja que tot torni a la normalitat, tot i saber que és quelcom impossible: ha de continuar patint una teràpia que encara no sap si serà capaç d'aturar la malaltia, ha de sacrificar cada dia present per la possibilitat d'un futur lluny del càncer que oprimeix cada dia amb més força el seu pit.

Ca l'Arnús, Badalona

Avui us deixo amb unes quantes imatges del lloc més maco de Badalona (a part de la platja) : El parc de Ca l'Arnús, que fins fa poc estava tancat però per fi han decidit que sigui públic, cosa que jo he aprofitat per passar allà les tardes de calor. És un lloc magnífic, tranquil, preciós, fresquet i el millor: gratuït! Si algun dia passeu per Badalona, l'heu de conèixer o sinò us perdreu el millor.

Un petó fugaç

Les seves passes lleugeres, els peus nus sobre l'herba verda i jove, la mirada neta. Tornava a veure la seva silueta sota el blanc vestit que onejava a causa del vent; ella aguantava el barret amb la mà dreta i estenia la que quedava lliure mentre tancava els ulls i desitjava que aquell instant fos infinit. S'apropava a ella i somreien, el cel blau s'alçava per sobre dels seus caps sense cap núvol, els camps que contemplaven semblaven no tenir final, i ells es trobaven allà, sols, a racer del temps.
Apropà una mà, dolçament, a la seva galta i la va acaronar. Els seus ulls espurnejaven, ell es perdia en el verd intens del seu esguard, buscant allà els seus sentiments. No calien les paraules, era suficient amb les mirades, no volien trencar aquell harmoniós silenci. Va passar un braç per la seva cintura i la va apropar al seu pit, ella va acotar el cap per descansar sobre el seu tors plàcidament. Va aferrar-se a la seva camisa alhora que sentia com el vent bufava més fort i havia de tancar els ulls. El barret, de sobte, sortí volant. Va ser prou ràpid com per allargar el braç i deturar el seu vol, per segons més tard tornar-lo a la seva propietària amb un somriure dolç als llavis. No se'l va tornar a posar, el va agafar amb força amb la mà esquerra i va aixecar el rostre buscant allò que tant anhelava. Es va apropar i, suaument, va caçar els seus llavis en un petó lleuger, fugaç com l'instant que acabaven de viure. La va abraçar amb força mentre xiuxiuejava a cau d'orella paraules pures i netes, totes vessades sobre ella en un intent de fer-li comprendre com l'estimava.

La festa de la mort

Avui us presento un post inspirat en un quadre que ha fet ella. El primer cop que el vaig veure em va fer posar els pèls de punta i com que sóc d'aquelles persones que pensen que l'art és la capacitat de fer sentir als altres, doncs des d'aquell dia ella és una artista. Espero que us agradi ^^

La sang cau, la mort esdevé el vel que cobreix la vida d'aquell indret; l'odi, el rencor, s'han apoderat lentament dels seus cors, ara immersos en la soledat més absoluta. El poder de llevar la vida, la força dels seus braços prenent un cop més les armes, figures ondulants en una nit fosca. Un únic punt de claror il·lumina l'escena, els seus cossos és mouen frenèticament al voltant de la víctima, és la seva festa, la festa de la mort.
Les ferides sagnen, les forces minven però la violència no troba aturador. Estan cegats pel dolor, deixen anar tots els seus sentiments sobre aquell cos que jau gairebé innert sobre el sòl. Les seves mans no s'aturen, continuen el seu ball fantasmagòric i donen forma als seus pitjors pensaments. Només volen oblidar, per uns instants, la seva impotència; el buit que els envolta i la manca de sentit de les seves vides que semblen allargar-se com un malson sense fi.
El xacal intenta fugir d'aquella visió horrible, vol arribar al blau pur de les muntanyes, però ell també queda pres per l'encanteri, milers de fletxes atravessen el seu cos abans que pugui ni tan sols sentir l'esperança de l'alliberament, de la felicitat. Les creus s'alçaven en la llunyania, símbols de càstig i deshonor, eren un simple record del dolor que havien inflingit a altres que ja havien mort. Un cop més, el dia acabava banyat en sang, un cop més a l'endemà es repetiria aquella escena que es succeiria fins a l'eternitat.

Muses

Deixa'm ser la teva musa aquesta nit, penetrar en els teus somnnis i omplir la teva ment talment com fa el verí quan s'escampa suaument per tot el cos. Vull parlar amb els teus llavis, sentir amb les teves mans, veure a través dels teus ulls. Desitjo posseïr-te, crear-me en el teu interior, ser aquell foc que lentament es consumeix per deixar unes cendres en l'eternitat. Perquè sé que puc existir en els teus versos de poeta, perquè puc renèixer en la teva obra i esdevenir allò que mai he estat. Fora de la teva obra la meva existència és totalment irrellevant, indesitjable. Existeixo únicament per ser part de la teva creació, un instrument més, un pas més cap a la culminació del somni de l'escriptor. No desitjo res més fora d'ésser en les teves paraules, existir a través del teu pensament, viure en la teva sublim creació.

L'adéu

Com les paraules quan queden suspeses en l'aire. Aquell petó va restar immòvil, record de tots els altres que l'havien precedit, visió que ompliria la seva ment fins que ella tornés i la ficció pogués esdevenir realitat. Mentre veia la seva figura minvar a cada pas que donava pel llarg carrer sentia encara als llavis el seu tacte, volia recordar aquella sensació per evocar-la en les nits de distància i oblit. Sabia que quan es trobés sol en la foscor enyoraria els seus braços, la olor dolça que desprenia, el tacte suau de la seva pell i, sobretot, aquella mirada felina que feia tant de temps l'havia captivat.
Acabava de marxar però no sabia quan tornaria, la trobaria a faltar, n'estava segur, però pensava evitar aquell sentiment tant de temps com pogués. Cada nit, recordaria aquell petó com si el temps fos només una regla més d'aquell joc; cada dia aconseguiria oblidar-la només per caure a la nit en l'enyorança i el record; els dies s'esmunyirien, lents, sords, buits, fins que tornés a veure la seva figura apropar-se per aquell carrer, fins que tornés a gaudir d'ella.

Cansada

Cansada d'una vida que ha estones és massa feixuga, quan les promeses s'esvaeixen no queda res per endevant, només una profunda decepció i el sentiment de culpabilitat. L'angoixa, la pressió, la negativitat s'emporten tot allò que abans era fàcil d'aconseguir, aixeques el cap i veus que tot el que abans era sòlid s'ha sublimat, s'ha esvaït i et falten les forces per tornar a cercar-lo.
Cansada, tanques els ulls un cop més esperant tornar a ser el que eres abans, intentant retrobar-te per tal d'aconseguir quelcom que et faci sentir millor. Saps que està allà, amagant-se, però et manquen la força i l'esperança. M'agradaria poder-te fer somriure, dir-te que tot anirà bé, que no has de tenir por. Voldria tenir-te entre els meus braços per protegir-te, però resulta que no sóc prou forta i em veig incapaç de conhortar-te.

Escrit el 18-6-07

Aforisme

Un llibre és el millor refugi en temps de por i desesperança, les paraules poden protegir-nos i bastir un món nou ple de bellesa i felicitat on amagar-nos fins que tinguem la fortalesa suficient per afrontar allò de què fugíem abans.