Encara ens queden esperances

"Una cabeza obtusa y limitada bien puede llegar a la erudición mediante la instrucción" Kant

Amélie

Colors impossibles, una noia que somia i viu alhora, espantada de la realitat, amb por de fer aquell pas on tot pot començar a fer mal. Crear, mig de debò, mig jugant, un món nou, fet com un núvol de pols, com si en qualsevol moment se'l pogués endur un cop de vent, però ferm com la més gran de les esperances.
Amélie no és la nena que tots portem a dins, no és la somiadora que tots hem jugat a ser, és la més real de les nostres pors i la més vana de les nostres esperances, el feixuc pes de la quotidianitat esdevingut espera del moment indicat, el desig de l'endemà. I ella intenta arribar a la felicitat dels altres, gaudir-ne, però només per por d'assolir la seva pròpia. No involucrar-se és també una forma de viure, potser covarda, però tan real com qualsevol altra.
Al final sempre acabem donant l'últim pas, correm cap a la porta esperant que ell segueixi allà, tal com imaginem en el més profund de la nostra ment. I a vegades potser seguim immersos en els somnis, no sé si per por a la realitat o per un desig de fugir i trobar-nos allà on ningú no ens pot fer mal.
Llàstima que els somnis no siguin reals, malgrat que puguin esdevenir-ho. Llàstima que la vida no tingui el color que té Amélie i el seu fabulós destí, que no tinguem cap sac de gra on ficar la mà i aconseguir el nostre petit plaer del dia. Però sempre ens queden altres coses, l'esperança, l'endemà, buscar fotos fetes bocins de desconeguts i reconstruir-les per descobrir misteris inexistents, però nostres.
Crec que, per molts cops que la vegi, no me'n cansaré mai.

Els somnis, l'esperança i Plató

Per somiar cal tenir els peus a terra, això és el que Plató intenta ensenyar-nos a la República, no perquè la seva sigui una utopia meditada i amb intencions d'esdevenir govern rígid i estret, sinó perquè el seu món terrenal és el que fa possible parlar d'esperança, és el camí cap al somiejar. Només des d'una base es poden construir castells a l'aire, cal conèixer quins són els moviments possibles per tal d'esbossar els ideals, només quan es coneix la tècnica podem donar ales a la genialitat i gaudir d'allò que la imaginació crea.
Tota obra té un gran treball darrere, els grans mestres ho saben i ens ho mostren en l'evolució de les seves obres: encara que ja trobem la guspira incial en la jovenesa, cal un desenvolupament de les idees que es va colpint amb el pas del temps i arriba al punt àlgid en la maduresa. Són molt pocs els qui es poden ventar de fer salts entre aquests passos i normalment són els qui pateixen una vida funesta, curta, trencada en el moment més inesperat.
Tot allò que és eteri necessita uns fonaments solidificats que ho suportin, només les accions més violentes i viscerals careixen de pilars, és per això que per donar lloc a l'esperança ens cal consultar la capacitat humana, ens cal preguntar-nos per la nostra possibilitat. És el marc que segueixen Plató i Kant, és l'esquema necessari per entendre què significa somiar i crear, perquè la imaginació no és tan lliure com ens sembla, està empeltada a la veritat.

PD: Seguint la línia d'un fantàstic final de la última classe de Salvi Turró sobre Kant

Esperança

"Levantad en vuestro alrededor la valla de una esperanza grande y envolvente, de un esperanzado anhelo."
Nietzsche. De la utilidad y los inconvenientes de la historia para la vida

Ernst Bloch i l'esperança

Bloch ens parla de l'esperança i la delimita per tal que no pugui ser justificació de totalitarismes o altres bogeries tenyides de desitjos de canviar i dominar el món. L'esperança és horitzó i possibilitat, una possibilitat que des d'un bon principi hem de considerar des de l'atzar, sense buscar una necessitat que lligui esdeveniments en el desencadenament d'allò que somiem en el futur. Els somnis han de ser concebuts només com a obertures que encaminen a un demà encara no esdevingut i que ens pot sorprendre, l'actitut és sempre important perquè no és només postura sinó essencial davant aquest sentiment expectatiu. L'esperança blochiana és aquella que fuig de cosificacions, de raons astutes que encaminen la història i converteixen els somnis en imperatiu i exigència davant una realitat que sembla controlada. El que cal destacar en el somni és precisament l'ésser només possibilitat, aquest 'només' és el que determina l'esperança perquè en ella no hi té cabuda el que es pren com a ja esdevingut, sinó que l'important és la incògnita, la pregunta davant l'esdevenidor. Esperança és ver al futur, un futur indeterminat i lliure, tal com l'ésser humà.

Pandara i el jardí

Pandara és la nena innocent que collia maduixes al poema de Carner, Pandara som tots. No per la innocència, no per la infantesa ja gairebé oblidada, sinó pel jardí. Tots creiem que el cel s'acaba darrera del jardí, creem un món propi en el qual inserim tot allò que ens envolta, ens emmirallem en la vida dels altres i ens busquem en els seus ulls. Potser és perquè necessitem límits, perquè volem diferenciar entre el que coneixem i el que no coneixem, perquè no som capaços d'acceptar que ni tan sols coneixem fins a on pot arribar la tanca del nostre jardí. I el final del jardí és el nostre horitzó, l'horitzó carregat de somnis creat en un somieig ben viu i real. El necessitem com a projecte, com a possibilitat, encara que aquesta possibilitat estigui carregada d'impossibles i realitats desfetes. L'esperança ens emmarca, fa que ens retrobem quan més fora ens trobem de nosaltres mateixos.
L'esperança és el somni dels homes desperts. Aristòtil (via M.)

La mort de la utopia

La utopia va ser el tema del meu treball de recerca. Al post anterior, quan vaig esciure que havia mort, vaig quedar-me pensant en si esborrar aquella frase o no i no ho vaig fer perquè volia veure si hi havia alguna reacció i també perquè en cert sentit, estic d'acord amb l'afirmació.
Primer he de dir que no hem de confondre la utopia amb el sentiment d'esperança, tot i que la primera neixi de la segona, però no per això l'existència d'una implica la de l'altra. Quan parlo de la utopia em refereixo a un paradigma polític (o social) que sigui considerat ideal i a través del qual es proposin algunes mesures per canviar l'estat actual. En aquest sentit, la utopia és morta. Sí, és clar, queden els liberals, la socialdemocràcia i alguns reductes de comunisme; tot això podrien ser utopies, en certa mesura, però crec que tots tenim molt clar que aquests projectes cada cop són més difuminats, cadascú els defensa amb unes aplicacions diferents. Parlem doncs, d'una absència de model únic, d'una plantilla específica que pugui ser aplicada tal com és pensada, ja que no s'aconsegueix el suport del poble ni tampoc s'arriba a un acord entre els mateixos creadors del pensament en qüestió.
En l'actualitat segueixen existint partits polítics que defensen una ideologia concreta, és clar, però sembla que cada cop és dóna més importància al pragmatisme i es deixen de banda els ideals; a més a més, l'abstenció creix, els votants han deixat d'estar convençuts per un partit o un líder i comencen a trobar-se sense cap organització amb la qual identificar-se. Podem dir que s'ha perdut aquella època en la qual la gent es deixava emportar pels grans projectes, pels pensaments d'un grup que realment els feia creure en un món millor. És precisament aquest sentit el que li volia donar a la mort de la utopia, no és que ja no hi hagi pensadors o politòlegs que creïn nous paradigmes, sinó que s'ha perdut aquella homogeneitat que va caracteritzar durant molts anys el pensament polític i que va fer que en cada època es plantegés un model diferent concordant amb el pensament del moment.

L'Obscuritat més absoluta

La foscor l'empaitava, la realitat es tornava negre com el cel d'aquella nit sense estrelles.Tot havia perdut el sentit, aquella fita que el guiava havia caigut talment com s'apaga la flama d'una espelma, poc a poc l'esperança s'havia anat consumint fins a desaparèixer tota raó que el pogués guiar. Es sentia perdut, desamparat, immers en un món que era incapaç de comprendre. Les paraules restaven sense ésser dites, els pensaments fugien veloçment de la seva ment i un profund buit, lentament, ho anava ocupant tot.
De sobte, un pensament va omplir la seva ment: la llum de l'ésser mai s'apaga, sempre romandrà encesa gràcies al coneixement i la raó, gràcies als sentiments i les passions que la mantenen viva i la fan esdevenir eterna. Va mirar al cel i veié un estel que brillava amb força en la immensitat del cel, al vast infinit, sabia que aquell astre brillava per a ell, li mostrava com, tot i trobar-se sumit en l'obscuritat més absoluta seguia brillant incandescent, éssent la guia de tots aquells qui alçaven el rostre cap al firmament.

Caminar cap a un únic estel. Sols això.
L’obscuriment del món mai no assoleix la llum de l’Ésser.
Heidegger.

Meme

No sé què vull, no sé en què crec, no sé què està bé i què està malament. L’Uribetty m’ha posat en un compromís que veig incapaç de complir simplement perquè m’he quedat sense utopia, sóc conscient que allò que jo crec que és bo per la societat per a altres serà dolent i és això el que em fa dubtar, el que fa que em plantegi si tot no és relatiu, si la política no és simplement un joc del qual ja fa massa temps que desconfio. No puc escriure aquest post per què no tinc cap esperança, tot seguirà igual que fins ara, no existeix la perfecció ni assolirem mai un Estat ideal on tothom sigui feliç. Estic trista, em pregunto què queda Bloch i totes aquelles idees que jo m’estimava, ho sento.

Podria dir que m’agradaria viure a un món on tots ens respectéssim, on tots tinguéssim dret a ser feliços, a aprendre, a admirar el món com ho feien els grecs... seria capaç fins i tot de dir que un món on cadascú pogués realitzar els seus somnis seria ideal, un lloc on cadascú tingués la oportunitat d’esdevenir allò que desitgés, on tots tinguessin aliments, higiene, salut...però no seria el meme d’esperança que m’ha demanat l’Uribetty perquè jo no en tinc cap, d’esperança, que això sigui així. Un cop més he deixat de creure en l’home (i la dona pels políticament correctes), un cop més he perdut els meus ideals i per primer cop em pregunto si mai els vaig arribar a trobar. Ho sento, Uribetty, però no puc fer allò que em vas demanar. Iruna, si tu vols, pots continuar amb l’encàrrec quan tinguis temps, segur que tu te’n surts millor que jo ^^

Nou any, nou bloc!

Benvinguts a la continuació de L'esperança de la utopia, anteriorment allotjada a Blocat, ara a Blogger a causa de tots els problemes que la seva mestressa (jo) ha tingut amb els comentaris que mai quedaven guardats a la primera o les entrades que es perdien. Bé, com que coincideix (més a menys) amb l'entrada del nou any així també serà com un canvi d'aires i una novetat.
Espero no trigar gaire a entendre com funciona aquest sistema, si no puc ja demanaré ajuda, jeje.
Bé, fins aquesta nit, espero.