L'home camina cap a un futur incert intentant oblidar el destí inexorable de la seva mort. L'única cosa de la qual podem estar segurs és la primera que volem deixar de recordar.
Ets el que ets i no ho pots deixar de ser, perquè si la felicitat es troba en algun lloc, ha de ser en el teu ésser i no en un ésser mutat o mutilat, sinò en un ésser complet i íntegre.
Estic feta pols i el meu cap no processa gaire informació més. L'aforisme d'avui es una frase massa dite ja per tothom, però crec que resumeix molt be el dia d'ahir: El cansament s'esvaeix quan arribes al cim i veus que tot l'esforç ha servit per portar-te allà on no et creies capaç d'arribar.
La veritat i la mentira no participen de la dialèctica d'Heràclit sinó que s'amaguen rere un joc d'aparença on les ombres prenen per a cadascú una forma determinada i complexa que en cap moment pot ser compartida ni acceptada com a universal. PD: que curiós, sense voler he posat com a títol aformisme en comptes d'aforisme, però crec que pel seu doble significat ho deixaré tal com està, encara que seria millor amorfisme, no?
La felicitat és allà, esperant que siguis valent i obris els ulls per veure-la, llavors t'adonaràs que sempre l'havies tingut massa a prop com per a pensar que era allò inabastable amb què somiaves cada nit.
La tristesa s'amaga rere cada somriure, esperant un moment de debilitat per re-aparèixer amb més força. La felicitat, en canvi, es manté sempre a l'espera, amagada en la lluentor dels ulls, en l'esperança del dia a dia, en aquella flama que mai s'apaga.
Podem lluitar o bé podem restar impassibles, daixant que el món s'ofegui en un mar de llàgrimes. La lluita no ha de tenir valor pel seu resultat sinó per la fortalesa necessària a l'hora de seguir endevant quan tot sembla impossible de canviar.
El que trobeu aquí és el que jo sóc a les nits, a destemps, en moments d'incertesa o d'encontre amb el món.
Suposo que, entre moltes altres coses, som el que escrivim.