Rellegint Niebla

"Los hombres no sucumbimos a las grandes penas ni a las grandes alegrías, y es porque esas penas y esas alegrías vienen embozadas en una immensa niebla de pequeños incidentes. Y la vida es esto, la niebla."
Niebla. Unamuno

Fugim d'allò que ens pot fer mal i ens amaguem a la quotidianitat, creem plans, ocupacions i projectes per tal de no pensar en el pes que ens angoixa avui i que potser demà desapareix sense que en tinguem consciència. Amaguem-nos, doncs, en una eterna espera del demà, perquè aquesta fe, que ara anomenem esperança, és la base que possibilita que demà torni a sentir que val la pena llevar-se i sortir del llit. Correm cap a l'endemà.

Dimoni '09

Aquest any amb el Dimoni han cremat més coses de les que creia que havien de cremar, però el món segueix girant i Badalona segueix sent Badalona, amb el seu Dimoni i les Festes de Maig. Caldrà deixar enrera tot allò que, com els pescadors de fa un segle, he decidit oblidar o enviar al racó més amagat de la meva ment per tal que no es repeteixi aquest any i em serveixi per millorar. Seguiré llançant-me, doncs, al mar, amb la mateixa barca però nous sentiments.

Kant

Kant és l'aixopluc en els dies d'incertesa, por i angoixa. Quan tot l'edifici cau pel seu propi pes, Kant m'ajuda a tornar a tenir esperança per a construir una nova base més sòlida, confiada potser en la idea de progrés i millora. El rigor, les idees sòlides, el redactat dur però pur, queden gravats com una melodia de fons comfortable que apaivaga la por. Tothom necessita un lloc on sentir-se protegit i Kant és el pare amb els braços oberts que exigeix però conhorta, la casa que ens esmpara quan estem perduts.

Entre la por i l'esperança

Els conservadors són els porucs, els progressistes els esperançats. No tot és tan fàcil de reduir, però sí que veiem en el fugir d'alguns i en la recerca dels altres alguna cosa més que pura ideologia racional. I els altres, els qui no sabem on anem ni què cerquem, vivim entre una cosa i l'altra, entre el conservar el present i la creença en una millora possible que justifiqui els sacrificis diaris. I és llavors quan m'agradaria afirmar que ni blanc ni negre, no podem reduir-nos a un únic adjectiu, a un sol sentiment, la complexitat és inherent a l'ésser humà, però la necessitat de reduir-ho tot ens porta a crear figures simplificades que ens ajudin a entendre-ho tot millor. Però resulta que podem ser dues coses alhora, i que la persona va més enllà de la figura política que ha creat, i hi ha dubte, qüestions i preguntes que mai s'acaben de resoldre, potser per això som gregaris, perquè cal que tot el grup es cohesioni. Quan tots diem blanc, sembla més cert, més fàcil de justificar i la por o l'esperança queden expressades com a construccions sòlides i fermes compartides amb molts altres; el nosaltres s'imposa al jo, que queda exiliat.

Mi vida sin mí

I hope there's someone who take care of my... when I die will I go...
Les llàgrimes s'escapen, descontrolades, es fa un nus a la gole i sento aquella pressió al pit. Un altre cop Isabel Coixet, un altre cop els seus guions magnífics, imatges tendres, belles, lentitud, pensaments, diàlegs sense acabar, paraules que no diuen tot allò que el personatge guarda al seu interior.
És increïble com tots aquesta senzillesa, aquesta potència emocional es pot transmetre d'aquesta manera, com flueix i entra dins la teva ment. I t'adones que tot allò parla de la vida, d'una vida que tu no has hagut de patir. Penses que aquells personatges són més reals que ficticis, que cadascú enmarca un comportament que molts de nosaltres tenim davant la nostra pròpia vida. I hi ha vegades que no pots escapar, que la realitat cau sobre tu i et fa molt de mal. Però sempre queda aquella esperança, l'esperança del futur en els altres, d'una felicitat gairebé somniada, d'unes nenes que guarden en el seu somriure tota la bellesa del món, d'una dona a qui li han trencat totes les seves il·lusions, d'un noi que va haver de ser home massa aviat, i d'un home que aconsegueix encaminar-se cap al teu cor amb cançons belles i dolces carícies. I ella, forta i decidida, assumint el seu dolor, condemnada a una vida cap a la mort, massa propera.
Les dues millors pel·lícules que he vist mai: La vida secreta de las palabras i Mi vida sin mí, d'Isabel Coixet, recomanació de la casa.

PD: Per cert, avui aquest petit blog fa un any i un dia ^^

El color de la mar

Records en blanc i negre; nens jugant sobre l'arena, mullant-se els peus amb les ones. Els avis passejen, agafats de la mà, mentre els més petits s'ho miren tot des de la seva tovallola.
És estiu. El sol escalfa amb força, no hi ha ni un núvol que taqui la blavor inmensa del cel d'avui. L'agost llisca pels seus llavis deixant un regust dolç i fresc, entre els seus dits esllangueixen els dies, tremolosos, plens. I mira de fit a fit el sol, s'encega amb la seva llum i busca aquell reflexe ple de matissos en l'aigua clara de mig matí.
Ella es fica lentament al mar, pas a pas es va enfonsant, comença pels turmells, després els genolls fins arribar a la cintura. Un calfred recorre tot el seu cos. Segueix endavant fins que l'aigua cobreix tot el seu cos, exceptuant els seus ulls, aquella mirada del mateix color que el paisatge que l'envoltava. Es submergeix completament, deixant enrera tots els dubtes, totes les preocupacions. Ara només són el mar i ella, aquell profund lligam que havia crescut en el seu pit des d'aquell moment en què l'havia vist per primer cop. Encara ho recordava, encara podia sentir la mà del seu pare agafant-la ben fort mentre deia:
- La meva petita, aquest és el regal més maco que puc fer-te pel teu aniversari. Avui, que és 18 d'agost i fas 6 anys vull que coneguis el lloc més maco del món, aquest és l'indret on vaig enamorar-me dels ulls de la teva mare, que eren tan bells com ho són els teus. Aquí vaig venir el dia després del teu naixement per agraïr a la mar que t'hagués donat la seva brillantor, la formositat de l'aigua sota el sol de l'agost. Aquest és el millor record que podem tenir de la mare, preciosa, aquest és el nostre gran tresor.

El seu somriure

Aquella nena em mira. Té els seus ulls fixos en mi, són foscos, del mateix color que els seus cabells arrissats. Somric amb sinceritat, la trobo preciosa, em mira amb curiositat, intentant escrutar tot allò que amaga la meva mirada. Ella també somriu. Per un moment em recorda aquella petita nena que jugava a mirar fixament als ulls als desconeguts, intentant endevinar tot allò que volien guardar-se per a ells mateixos. És una nena curiosa, intrèpida, té una guspira als seus ulls que els fa brillar d'una manera especial sobre la pell fosca. I el seu somriure pur, immaculat, innocent. Ella em recorda un passat que ja ha quedat enrera però que perdura dins meu, ella em retorna aquella imatge de mi que mai he volgut oblidar.
Les paraules, però, no sorgeixen. Només vull parlar-li amb somriures, mirades còmplices de dos desconegudes que semblen haver-se trobat en un espai estrany. Torno a sentir aquella llum en mi, encara brilla amb la mateixa intensitat. És la il·lusió, allò que poso en tot el que faig, aquella força que trobes quan creus en les coses que fas. Ella també la té, li desitjo amb tot el seu cor que mai la perdi, que segueixi oferint el seu somriure amb la mateixa senzillesa, omplint-ho tot amb el seu caliu.

Els llençols blancs

Tot ha quedat entre aquells llençols blancs, les paraules encara descansen sota la llum del sol que entra per la finestra mentre el vent mou les cortines. Tot és buit, absent de la nostra presència, però encara resten aquells petits detalls que feien que l'indret fos nostre: la roba desendreçada a terra, el perfum obert sobre la taula i la rosa ja assecada en aquell gerro del segle XVI.
Les nostres mirades van quedar fixades en aquell mirall, les carícies encara semblen trobar-se en el vent que recorre la sala lliurement. Però per a nosaltres tot això ni tan sols exsteix, ha desaparegut i només perdura dins del nostre record, com si es trobés dins un somni càlid i lleuger, propi d'una nit d'estiu. I no desitgem anar més enllà, sinó tan sols restar en aquest estat que ara ens sembla desconegut, sense saber on han quedat tots aquells sentiments, sense estar segurs de si cal guardar-los per sempre dins del nostre cor o si els hem de fer reviure encara amb més força. Tota aquesta incertesa s'acumula, pesa sobre els nostres cors i ens oprimeix el pit. El dubte tot ho corromp, s'emporta lluny tot allò que un dia va ser tan a prop i fa que tornem a cercar allò que un dia vam perdre, fa que intentem trobar allò que un dia vam tenir a les nostres mans.

Fotografiar

I intentes copsar tota aquella bellesa que sembla irreal, però saps què és impossible perquè tot allò no pot quedar reflexat en una simple instantània. No saps perquè, però tens aquesta necessitat de trobar nous recons per fotografiar, omplir la teva vida de petits retalls, imatges que segurament no poden copsar tota l'amplitud de la realitat. Et sents feliç amb aquest petit objecte entre les mans, potser perquè et permet captar una nova visió del món, et permet extreure d'amples visions petits objectes amagats que et fan somriure per la seva senzillesa. Saps que no ho podries abandonar, perque el desig de formular totes aquelles figures des d'una nova perspectiva és massa temptador per a tu, i vols aprendre d'aquell qui t'ha començat a ensenyar. Vols arribar, algun dia, a fer unes fotografies tan maques com les seves, interpretar el món a través d'aquell objectiu que per a tu mai té la suficient capacitat, perseguir allò real amb algunes limitacions que fan que el joc sigui encara més divertit per les seves dificultats. I algun dia saps que tindràs la càmera amb la qual somies, i penses viure-ho llavors amb tot el cor i tota l'ànima, gaudint de cada enquadrament, de cada perspectiva, perquè saps que en aquest món també hi has trobat aquella guspira que fa que tot es transformi en felicitat.

Aforisme?

Groc sobre negre, imatge de tardor.
La vida és efímera com aquestes fulles que cauen, però crea un paisatge bell i harmoniós, ple de tendresa.

PD: Fotografia feta per mi al parc de l'Edifici Històric de la UB, abans d'entrar a l'edific Josep Carner, és un indret preciós.

Somiar, futur, somriure

Quan manquen les paraules i el món desapareix sota els teus peus. Quan sents que amb la punta dels dits pots tocar el cel i que la teva vida ha esdevingut un somni sense ni tan sols haver-ho demanat. És llavors quan et preguntes si et mereixes tot això, si t'ho has guanyat a pols, si ha estat cosa de l'atzar, simples contingències.
No vull cap resposta, no desitjo cap nou pensament. Només esdevenir un cos, carn, pur desig de viure, de créixer, d'esdevenir allò en què has de convertir-te. Perquè no vull tenir por d'un futur que no és a les meves mans, la llibertat no em dóna dret a controlar-ho tot, no tinc cap poder sobre allò contingent.
Obrir els ulls, somriure, perdre's en una mirada, trobar sense buscar, cercar sense pretendre saber allò que mai sabràs. A vegades, per trobar un perquè no cal formular cap pregunta, a vegades, perquè es compleixi un desig no és necessari murmurar cap paraula, ni tan sols tenir un pensament.
El futur és allà, ens espera, i correm cap a ell sense pensar en la importància dels nostres passos, amb lleugeresa, sensibilitat, com si les ales de la imaginació encara ens portéssin cap a l'indret on vam somiar.

Elle V

Tornes a aquells passadissos, a les classes buides, a aquell món d'abscències massa plenes de record. Era el teu món, el petit microcosmos que et mantenia amagada i protegida entre les seves parets. Però ara no hi tornes com abans, ja no busques refugi ni protecció, allà vas aprendre a mirar ben amunt i lluitar per allò que més desitjaves i has convertit la teva vida en aquella lluita per la millor vida possible.
Somrius al veure persones que guardes a la teva ment, saps que continuen allà esperant que tornis per dir que tot va bé i que les coses per fi funcionen. Per saber que has trobat el teu lloc, un lloc encara desconegut i ple de misteris, però teu, escollit només per tu i per a tu. I sents que has crescut, ara saps mirar el món de fit a fit tot i que encara hagis de mesurar una a una les teves paraules. I la por a l'error, aquella por que sempre t'acompanya des dels primers dies de consciència i de la qual mai acabaràs d'alliberar-te. És aquella inseguretat ocultada sota la capa de fortalesa, sota la màscara d'orgullosa i valenta que a vegades aconsegueix fer-te oblidar el que s'amaga darrera. Però tu saps qui ets, o creus saber-ho, i intentes no perdre't pel camí perquè necessites anar més enllà, saber com tot ha d'acabar. I sempre, el terror a fallar, a que al final tot somni sigui irreal i la vida sigui només el darrer pas cap a l'abisme, la trobada amb l'incompliment de tot el desitjat.

Dachau

Vaig estar allà, vaig fer les fotos mentre intentava assimilar tot el que veia. Però era massa dur, m'era impossible entendre com la humanitat havia pogut arribar mai fins a aquests extrems.
Horror. No hi ha cap altra paraula que ho descrigui millor. Estàs allà i sents que hi ha quelcom dins teu que et pesa, que no et deixa respirar amb tranquilitat, i tampoc pots parlar, necesites estar sol i procurar entendre totes les históries que s'amaguen a aquell camp de concentració.
A mi allò em va deixar sense paraules, sense llàgrimes... només em quedava un buit que no vaig saber amb què omplir.
PD: És Dachau, el primer camp de concentració que hi va haver a Alemanya.

Dubtar

On és tot allò que un dia guardava entre les meves mans? Hi ha quelcom que s'escapa, quelcom que fuig i que no puc seguir amb les meves febles passes. M'agradaria sentir que encara estic aferrada a allò que creia tan ferm i segur, però quan has de dubtar de tot no hi pot haver res intocable. Això fa por, tots necessitem creure en algú o en alguna cosa, creure amb els ulls tancats i aquella seguretat que abans et donava la veu materna quan només eres un ésser en potència. Quan arriba el dia en què res és segur, en què res és fiable, sents que tot tremola, que el sòl dur sota els teus peus esdevè un indret insegur i perillós. Jo no vull cercar la veritat, jo vull cercar la felicitat. Però com saps que una i l'altra existeixen? com saps que aquest no és un camí en va? No ho saps, perquè has de dubtar de tot i és llavors quan et sents desamparat, perdut en la immensitat de la inseguretat.

Perdut

I tu et preguntes tot allò que mai et vas atrevir a afrontar, és precisament per això pel que no pots respondre. Però no pots ignorar-te a tu mateix, no pots tancar els ulls a una realitat que se't presenta tan clara i vívida. No saps quina és la solució, ni tan sols saps si mai seràs capaç de trobar-ne alguna; de moment t'has limitat a fugir, a deixar enrera totes aquestes qüestions que no sabies respondre i oblidar-les només per a que a l'endemà es presentessin amb més força. I ara potser ha arribat el moment d'aturar-te i preguntar-te on ets, qui ets, cap a on camines. Però tens massa por de no poder respondre, de no saber respondre, i trobar-te un altre cop a la deriva en un mar absolutament descontrolat. Perquè tu, que sempre t'havies deixat endur per la vida, que sempre havies estat tan decidit, tan correcte, tan segur del que havies de fer, ara dubtes de si tot això t'ha portat a alguna banda. Ara no saps si el que ets és el que tu has volgut ser, el que els altres volien que fossis o el que havies de ser, inexorablement. El temps passa de pressa, les paraules no sorgeixen i has arribat a una absoluta incomprensió, a un dubte obsessiu que no et deixa confiar en tot allò en què abans havies cregut. Ara ja no saps si hi ha res a que puguis aferrar-te, alguna cosa que et mantingui surant enmig de la tempesta. Només saps que vols seguir endevant, no saps ben bé com, ni cap a on, però vols continuar.

Elle IV

Ella no vol que ells pensin que és millor del que és, no vol que es creguin aquesta imatge que ha creat de si mateixa. No vol que confiïn en les seves capacitats, perquè té por de decepcionar-los, té por que un dia s'adonin de com és de feble i ningú la vulgui protegir. Si tots els afalacs, si totes les paraules han estat compromisos buits, que no han portat enlloc, només a mentides que l'han enganyat sobre ella mateixa. Si tot això ha estat irreal llavors res té sentit, perquè tot el món en el que ha cregut caurà amb aquesta veritat malaguanyada.

I sent un altre cop aquella por, aquell temor de perdre's en el seu propi interior, a no tenir la referència de paraules que ara només ressonen en la foscor d'un record massa llunyà. I al pensar en ells sent un buit al seu interior, perquè ja no sap si és ella que ha canviat, si és ella que segueix amagada en si mateixa o si són ells que no la poden acceptar.

La noia del banc

Surto de l'autobús i el primer que veig és aquella noia assaguda al banc. Té les cames arraulides i les agafa amb els seus braços en un intent d'abraçar-se a si mateixa. Intento mirar-la als ulls però abaixa la mirada, sembla que em defugi, però intentosaber que és allò que amaga. Llàgrimes. S'eixuga amb un mocador els ulls mentre intenta mirar cap a una altra banda, ara entenc perquè s'amaga: els seus ulls blaus brillen sota la llum del sol i els protegeix acotant el cap i mirant al terra del parc. Durant un moment haig de reprimir l'impuls que m'empeny a seure a aquell banc i intentar apaivagar aquell plor. Jo no n'haig de fer res, a mi no m'agradaria que ningú vingués a compadir-se de les meves llàgrimes i a preguntar-me que em passa. Però em sap greu veure-la allà, sola, sanglotant enmig del parc sota les mirades de tots aquells que passen per allà de camí a casa. Ho sento, em poso trista per uns moments i maleeixo la meva empatia i la meva sensibilitat, perquè ara ja fins i tot m'afecten les històries de noies desconegudes i entristides.
PD: Basada en una imatge real d'aquest migdia igual a la descrita.

El meu dia a dia

Grans finestres que et deixen veure el cel blau de bon matí, un passadís buit que aviat s'omplirà de veus i de vida, aules encara tancades esperant els alumnes i l'inci de la jornada. El matí està ple de promeses, d'il·lusions, això encara no ha esdevingut una rutina i és el que em fa valorar-ho d'una manera diferent.
Cares conegudes, somriures de complicitat, recerca d'aquella mirada neta i plena d'esperança en els ulls de l'altre. Aquesta és la meva vida i vull viure-la. Per tot el que ha costat arribar fins aquí, pels sacrificis, per la lluita, per l'esforç que hi vaig posar. Ara toca seguir lluitant, i sé que aquesta lluita mai acaba perquè és vida, ara toca seguir estudiant, i sé que l'estudi no acaba mai perquè és la meva vida.
-Tu no deixaràs d'aprendre mai.
Tens tota la raó, vull que el món m'ensenyi a viure, a respirar, a veure-ho tot des d'una nova perspectiva plena d'il·lusió i confiança en l'esdevenidor. Potser això és aquell somni fet realitat, potser només és un pas més com tots els altres, però és meu i el vull gaudir en la meva propia pell. He crescut però segueixo sent una nena i tu ho saps, cada dia compta, cada moment és especial, perquè aquestes són els meus sentiments, la meva sensibilitat. Necessitava tot això, necessitava veure més enllà de la meva visió de petita perduda en un mar irat, vull veure el món i no només a través dels meus ulls sinò també reflectit en totes aquestes mirades. Perquè aquesta és la grandesa de l'ésser humà.
PD: Fotografia d'un petit castell al poble de Vilarodona, feta fa uns dies.

Guerra

Alçar la veu per sobre tot aquest soroll, fer que algú sigui capaç de sentir les teves paraules i escoltar-te, anar més enllà, creure que pots fer quelcom per tota aquesta gent. Però no pots. Una guerra s'ho emporta tot, els sentiments esdevenen un únic discerniment entre ràbia i odi; deconfiança, por, patiment. I tu no hi pots fer res, o fugir o lluitar. I si fuges ets un covard i si lluites ets un assassí. No hi ha cap bàndol on es pugui trobar la veritat, la bondat, tot són mentides i dolor, únicament dolor. Dolor que es queda clavat a la pell, que et deixa marcat per sempre i et transforma en algú que no eres abans. I et preguntes on han anat aquelles idees de llibertat i respecte, i t'adones que de les paraules no en queda res, només un eco buit dins teu que les repeteix convertint-les en significants sense cap tipus de sentit. I decideixes tancar els ulls i amagar-te per no veure tot aquest terror, i prefereixes tapar-te les orelles per no sentir el so de la guerra. Però ara el truc no funciona, quan eres petit sempre arribava aquella mà tranquilitzadora, aquelles paraules tendres; però ara no hi són. Les has perdut i no saps on són, potser enterrades en alguna fossa comuna.

Guerra cobarde que a nade defiendes,
pero no lo saben, pero no lo saben.
Esa bandera siemrpe huele a sangre,
triste paisaje todo de cenizas
distintas guerras, distinitas ciudades,
el mismo fuego que quemó Guernica.
Yo sé que sólo muere lo que olvidas

Fito y Fitipaldis. La medalla de cartón

Elle IV

Les petjades s'han esborrat, no sap ni d'on ve ni cap a on va, només pot saber que tot depèn d'ella mateixa perquè és lliure, i llavors sent langoixa sartriana, la nàusea davant el no res, perquè si no hi ha Déu tot és possible i si hi ha home tot és futur i esdevenidor incognoscible.
Deixa-la somiar com fèieu abans, amb els ulls tancats sense deixar passar la claror d'un dia massa tebi i allargassat per la monotonia del no tenir-te.
Dichter, no saps com enyora sentir els teus versos a cau d'orella, que les paraules llisquin sobre la sevapell portant-la a un món somiejat on tot es pot fer realitat.