2 de desembre del 2007

Somiar, futur, somriure

Quan manquen les paraules i el món desapareix sota els teus peus. Quan sents que amb la punta dels dits pots tocar el cel i que la teva vida ha esdevingut un somni sense ni tan sols haver-ho demanat. És llavors quan et preguntes si et mereixes tot això, si t'ho has guanyat a pols, si ha estat cosa de l'atzar, simples contingències.
No vull cap resposta, no desitjo cap nou pensament. Només esdevenir un cos, carn, pur desig de viure, de créixer, d'esdevenir allò en què has de convertir-te. Perquè no vull tenir por d'un futur que no és a les meves mans, la llibertat no em dóna dret a controlar-ho tot, no tinc cap poder sobre allò contingent.
Obrir els ulls, somriure, perdre's en una mirada, trobar sense buscar, cercar sense pretendre saber allò que mai sabràs. A vegades, per trobar un perquè no cal formular cap pregunta, a vegades, perquè es compleixi un desig no és necessari murmurar cap paraula, ni tan sols tenir un pensament.
El futur és allà, ens espera, i correm cap a ell sense pensar en la importància dels nostres passos, amb lleugeresa, sensibilitat, com si les ales de la imaginació encara ens portéssin cap a l'indret on vam somiar.

3 comentaris:

Sergi ha dit...

El futur ens preocupa a tots, però saber i voler afrontar-lo és un pas per demostrar que no tenim por, que allò que ens és desconegut perquè no ha tingut lloc, ho encararem com toqui, quan toqui. Ara bé, segur que aquest futur no està a les teves mans? Una mica si que te'l guanyaràs tu, oi?

iruNa ha dit...

Jo sempre he cregut que quan els somnis es fan realitat deixen de ser somnis... igual passa amb el futur, que quan arriba deixa de ser futur per convertir-se en present. Per tant, el millor és somriure... és somriure a un present, és somriure a una realitat... és somriure al que tenim i al que som ARA.

Molt bon post Tals.. com sempre, et repeteixo que m'agrada aquest espai de reflexió!
una abraçada maca!

Tals ha dit...

Xexu, suposo que a tots ens preocupa i era més o menys el que volia dir, però cal tenir en compte que hi ha una gran part de la vida que no controlem, li pots dir atzar o sort, jo la volia anomenar contingència. I aquesta part és totalment al·leatòria, no depèn pas decisió ni voluntat. Bé, clar que hi ha una gran part que depèn de nosaltres, però aquesta no,i é precisament aquesta la que més por fa perquè no es pot pas controlar.

Iruna, m'ha agradat moltíssim la reflexió que has fet, és preciosa i molt profunda. Cal somriure ARA, AVUI I AQUÍ, perquè l'endemà aviat serà ahir i ni tan sols tenim prou temps com per assaborir-ho. Un petonàs, maquíssima ^^