Wittgenstein ens parla del seu Tractatus com una escala que hem de llençar un cop haguem arribat a dalt, potser diu això perquè amb el seu text intenta dir allò que només pot ser mostrat i ell mateix va adonar-se que això faria que el Tractatus s'omplís de proposicions sense sentit, que segons les paraules del propi Wittgenstein, havien de quedar fora de tota filosofia.
Tot llenguatge és lògic perquè el pensament sempre es dóna dins dels límits de la lògica, no podem sortir de les seves regles i anar més enllà, és per això que Wittgenstein afirma que tot el que es pot dir pot ésser dit clarament. Amb el llenguatge creem figures del món, aquesta capacitat de figurar és el que possibilita que puguem parlar dels estats de coses* que es troben al món. El llenguatge només pot ser lògic perquè només podem parlar de figures possibles, figures que puguem imaginar, no podem figurar figures impossibles perquè no podem pensar l'impensable, tota figura és sempre figura lògica. Això no vol dir que tot allò que puguem figurar sigui real, que es doni al món; tot allò que podem figurar és possible, es troba dins de l'espai lògic, que és un espai de possibilitats, d'estats de coses que poden donar-se o no. Si l'estat de coses del qual parlem a la proposició es dóna, la proposició serà vertadera, mentre que si no es dóna, serà falsa.
La manera de funcionar de les proposicions depèn d'una forma completa de la divisió wittgenteiniana del món entre objectes, estats de coses, espai lògic... per això cal comprendre bé les proposicions que van des de la 1 fins a la 3 abans d'endinsar-se en la definició de nom, proposició o funció de veritat.
* els estats de coses són les combinacions d'objectes que es donen al món
Tot llenguatge és lògic perquè el pensament sempre es dóna dins dels límits de la lògica, no podem sortir de les seves regles i anar més enllà, és per això que Wittgenstein afirma que tot el que es pot dir pot ésser dit clarament. Amb el llenguatge creem figures del món, aquesta capacitat de figurar és el que possibilita que puguem parlar dels estats de coses* que es troben al món. El llenguatge només pot ser lògic perquè només podem parlar de figures possibles, figures que puguem imaginar, no podem figurar figures impossibles perquè no podem pensar l'impensable, tota figura és sempre figura lògica. Això no vol dir que tot allò que puguem figurar sigui real, que es doni al món; tot allò que podem figurar és possible, es troba dins de l'espai lògic, que és un espai de possibilitats, d'estats de coses que poden donar-se o no. Si l'estat de coses del qual parlem a la proposició es dóna, la proposició serà vertadera, mentre que si no es dóna, serà falsa.
La manera de funcionar de les proposicions depèn d'una forma completa de la divisió wittgenteiniana del món entre objectes, estats de coses, espai lògic... per això cal comprendre bé les proposicions que van des de la 1 fins a la 3 abans d'endinsar-se en la definició de nom, proposició o funció de veritat.
