Eichmann a Jerusalem. Hannah Arendt

Perdre la humanitat, amagar sentits i sentiments sota les runes d'uns clixés que han anat caient juntament amb les bombes, clixés que són repetits fins a l'extenuació, fins a la mort, oblidant el propi present i la condició humana. El deure no és un tancar els ulls davant l'ordre irracional, l'ètica kantiana ja ens mostra que abans de plantejar aquest deure cal tenir molt presents dos conceptes: dignitat i autonomia. Eichmann ha oblidat el significat d'ambdós, ha aconseguit fins i tot oblidar-se a si mateix omplint la ment amb concepcions ja donades, amb allò que ell anomena idealisme però que manca totalment d'ordre i raó. És per això que apareix aquesta ceguesa que el caracteritza, un necessitar que algú altre interpreti el món per tal de, un cop paït i assimilat, seguir un mandat clar i contundent, malgrat que manqui de sensatesa.
El seu problema és l'oblit de la humanitat, el deixar de banda la dignitat a canvi d'un èxit que sempre acaba sent frustrat i que només aconseguirà portar-lo al nus de la mort que el tribunal de Jerusalem acabarà estrenyent al voltant del seu coll. Però fins i tot en aquest moment, en el seu final, ens mostra la seva absurda buidor repetint allò que havia sentit a altres funerals, oblidant, com la mateixa Arendt ens diu, que aquest és el seu funeral.
Allò que angoixa, el que provoca dolor, no són només els nombres de jueus que va portar a la mort, sinó la fredor, la racional irracionalitat que caracteritzava els seus moviments, teixint així un dibuix de petites històries que ens mostren la seva misèria. Perquè el mal encara se'ns pot presentar en noves cares desconegudes i l'horror no eren només les incomptables morts, sinó tots aquells testimonis i figues que s'han convertit en fantasmes de l'horror, totes aquelles víctimes que, expoliades de tota dignitat, encara avui no són recordades amb prou força.

Arendt

"En otras palabras, los militares ya no se preparan para una guerra que los estadistas esperan que nunca estalle; su propio objetivo ha llegado a ser el desarrollo de armas que hagan imposible la guerra."
Hannah Arendt. Sobre la revolución

Llegint això m'he enrecordat de Miguel Morey i una de les seves fantàstiques classes.

Bush i la història

Bush marxa i són molts qui intenten jutjar-lo, altres, amb més seny, clamen a la història, perquè serà ella qui haurà de jutjar-lo com a President. L'anàlisi polític molts cops es confòn amb l'anàlisi històric, però la política es pot estudiar des del present a través dels esdeveniments, mentre que els fets històrics no es poden comprendre des de l'avui, sinó que cal deixar que el pas del temps determini quin ha estat el sentit històric dels fets. És per això que la història mai és completa, no perquè no hagi d'acabar, sinó perquè sempre es pot reinterpretar, potser és això el que hauríem de retreure a Fukuyama. Història pressuposa, a més d'una vivència, una posterior narració i comprensió, tal com proposa Arendt, que defineix la pròpia comprensió com una acció que no té final, que és contínua i sense acabament. La història no quedarà tancada, el donar un sentit als fets s'esdevé després que aquests es puguin situar dins el fil històric, només és des del futur que podrà ser comprès el nostre present. És per això que és massa aviat per preguntar-se per quina posició ocupara Bush en la història dels Presidents d'EUA, de moment només podrem afirmar que és el número 43.