Rellegint Niebla

"Los hombres no sucumbimos a las grandes penas ni a las grandes alegrías, y es porque esas penas y esas alegrías vienen embozadas en una immensa niebla de pequeños incidentes. Y la vida es esto, la niebla."
Niebla. Unamuno

Fugim d'allò que ens pot fer mal i ens amaguem a la quotidianitat, creem plans, ocupacions i projectes per tal de no pensar en el pes que ens angoixa avui i que potser demà desapareix sense que en tinguem consciència. Amaguem-nos, doncs, en una eterna espera del demà, perquè aquesta fe, que ara anomenem esperança, és la base que possibilita que demà torni a sentir que val la pena llevar-se i sortir del llit. Correm cap a l'endemà.

Viure el temps

"Lo que se ha abandonado, se recuerda;
parece un paraíso lo habitual"
Mefistòfol al Faust de Goethe

Necessitem el distingir els dies normals dels extraordinaris, cal una quotidianitat que ens serveixi per saber que tenim un lloc on posar els peus i mirar ben amunt sense por de perdre l'equilibri. El calendari no és només històric sinó també vital, no només per la necessitat de posar dates a un principi i a un final, sinó perquè és a través del passar dels dies com comprenem el fil de la nostra vida.
Abans les estacions configuraven aquest devenir, ara preferim parlar de mesos, de vacances i ponts, però és exactament la mateixa necessitat de situar-se en un temps que cal comprendre com a estipulat, tallat a bocins fàcils de païr per a poder entendre la nostra història. L'hàbit és un refugi, malgrat que a vegades en defugim, en situacions de por i incertesa ens empara i ajuda a retornar a la calma perduda per la inestabilitat.
El dia a dia, el passar de les hores, ens atempera i alhora ens allibera de les angoixes i opressions que a vegades ens creem nosaltres mateixos. Cal doncs, viure com si caminéssim, no sobre un rellotge de temps aplanat i quantificat, sinó d'un calendari de temps qualitatiu que pinti un fons per entendre el món i la vida, un teló que ens configura i conhorta quan pensem que perdem el nord i ens cal trobar la brúixola.

Vida o mort. Primo Levi

- Nosaltres estem equivocats, i ho sabem, però trobem que és més agradable mantenir els ulls tancats. La vida no té un objectiu; el dolor preval sempre damunt la joia; tots som uns condemnats a mort a qui no s'ha revelat el dia de l'execució. Estem condemnats a assistir a la fi dels nostres éssers més estimats; hi ha contrapartides, però no són suficients. Sabem tot això, però alguna cosa ens protegeix i ens manté drets i ens allunya del naufragi. Què és aquesta protecció? Potser només és el costum: el costum de viure, que es contrau en néixer.
- Jo penso que la protecció no és la mateixa per a tothom. Alguns troben refugi en la religió, altres en l'altruisme, altres en l'estupidesa, atres en el vici i hi ha qui aconsegueix distreure's ininterrompudament.

Contes. Primo Levi

Primo Levi era un italià que va acabar a un camp de concentració nazi, va sobreviure a aquella experiència tot i la seva duresa i va escriure un llibre on relatava la seva història, molt recomanable, Si això és un home. Els seus Contes són també històries que fan plantejar-te sentiments, pensaments, experiències, alguns molt químics, altres més aviat filosòfics.
Aquest diàleg que he copiat em va fer pensar en una cosa que jo ja defensava fa uns quants anys, creia que els sentiments existeixen per fer-nos sobreviure, per donar-nos una raó per viure, ja que a l'estar cada cop més lluny de l'instint, els éssers humans quedàvem abandonats a la nostra sort i era probable que sense sentiments, deixessim de sentir-nos arrelats a la vida. És per això que van néixer en nosaltres l'amor propi, l'altruïsme, la fe, l'esperança... tot allò empeny cada dia els homes a continuar vivint, a no deixar-se morir i abandonar-se. És cert que també s'han creat sentiments negatius com l'odi, la tristesa o la por, però sempre es basteix la imatge del futur i l'esperança que tot millori. A més, sempre queda, com diu el text, el costum de viure que ens fa creure que aquest és un acte necessari (entès com a oposat de contingent) per a l'home, pensant que no hi ha elecció, que és millor la vida que la mort, potser perquè la mort és una gran desconeguda.

Viure

I arriba un dia en què sents que el millor és viure, viure i deixar enrere les estúpides preocupacions i pensar només en l'ara, en l'avui, que ja són suficientment feixucs. Et planteges si realment té sentit buscar un sentit a tot, és estúpid, el món està ple de paradoxes. Només cal seguir el camí, prendre decisions, però sense estancar-se en el que no és però podria haver estat. El millor és aixecar el cap i mirar cap al futur, sense oblidar mai el passat, intentant saber qui ets i qui vols esdevenir.
Arriba un dia que t'adones que hi ha moments que no pots controlar, esdeveniments que s'escapen de les teves mans i que poden arribar a fer-te molt de mal. Però no pots fugir ni tancar els ulls, cal protegir-se, protegir-se hom mateix i protegir a qui hom s'estima. I cal redescobrir-ho tot cada dia, veure que en un únic moment pots perdre tota la realitat que t'envolta, és precisament això el que la fa especial. Cal afrontar la vida amb el cor fort i la mirada fixa, sense dil·lació, esperant un futur que no acaba d'arribar.

El meu dia a dia

Grans finestres que et deixen veure el cel blau de bon matí, un passadís buit que aviat s'omplirà de veus i de vida, aules encara tancades esperant els alumnes i l'inci de la jornada. El matí està ple de promeses, d'il·lusions, això encara no ha esdevingut una rutina i és el que em fa valorar-ho d'una manera diferent.
Cares conegudes, somriures de complicitat, recerca d'aquella mirada neta i plena d'esperança en els ulls de l'altre. Aquesta és la meva vida i vull viure-la. Per tot el que ha costat arribar fins aquí, pels sacrificis, per la lluita, per l'esforç que hi vaig posar. Ara toca seguir lluitant, i sé que aquesta lluita mai acaba perquè és vida, ara toca seguir estudiant, i sé que l'estudi no acaba mai perquè és la meva vida.
-Tu no deixaràs d'aprendre mai.
Tens tota la raó, vull que el món m'ensenyi a viure, a respirar, a veure-ho tot des d'una nova perspectiva plena d'il·lusió i confiança en l'esdevenidor. Potser això és aquell somni fet realitat, potser només és un pas més com tots els altres, però és meu i el vull gaudir en la meva propia pell. He crescut però segueixo sent una nena i tu ho saps, cada dia compta, cada moment és especial, perquè aquestes són els meus sentiments, la meva sensibilitat. Necessitava tot això, necessitava veure més enllà de la meva visió de petita perduda en un mar irat, vull veure el món i no només a través dels meus ulls sinò també reflectit en totes aquestes mirades. Perquè aquesta és la grandesa de l'ésser humà.
PD: Fotografia d'un petit castell al poble de Vilarodona, feta fa uns dies.

Retalls

Signes incomprensibles, paraules mig esborrades sobre una sorra fina i volàtil. Tot canvia, tot passa, i nosaltres ens seguim preguntant qui som, què hi fem aquí. I hi ha moment sense resposta. I hi ha diàleg, mètode socràtic, donem a llum a la veritat. Però donar a llum és quelcom dolorós, tot i que després t'omple de joia i benestar.
Volia començar, vull continuar, vull crèixer, respirar, VIURE.

Viure

Gràcies a les paraules puc esdevenir tot allò que sempre he desitjat ser, amb una ploma i un paper puc arribar a indrets desconeguts per a la resta del món.
Vull ser un simple personatge interpretant el paper de la seva vida, una petita nena que segueix jugant a imaginar l'impossible sense cap necessitar d'aconseguir que esdevingui real.
Necessito tornar a plorar i demostrar-me que les llàgrimes són també un camí cap a la llibertat, desitjo deixar anar tots aquests sentiments que prenen noves formes i m'omplen d'admiració.
No vull tenir por d'allò que sóc, ni d'allò que penso, he d'acceptar tot el que forma part de mi i tornar-ho a incorporar a una ment deleitosa de tornar a començar.
A vegades, per poder guanyar a la vida, primer hem d'acceptar ser culpables de la derrota al darrer captítol realitzat.

Camins

Un dia més mil preguntes t'omplen la ment, sents que encara tot està per fer, la vida és un camí del qual mai arribes a veure el destí, tot i això segueixes caminant amb la mateixa força que el primer dia. Són molts els cops que has caigut, però sempre has pogut aixecar-te, has trobat una mà amiga que t'ha donat l'empenta que necessitaves, altres cops has sabut guarir-te tu sol les ferides i aixecar el cap sense deturar-te per mirar enrere.
La vida està plena de moments amargs i dolços, hores que passen tan ràpid com segons i minuts que semblen esdevenir hores. Tot és un continu canvi, ja ho va dir Heràclit, tot és un etern retorn com diu el nostre amic Nietzsche, tornem a caminar tot i saber que aviat caurem, la nostra fita es troba en algun racó d'aquest camí, aquella petita clariana a la qual encara no hem pogut arribar. Tot i això ja podem albirar la seva frescor, s'insinuen entre les branques dels arbres els rajos d'un Sol que ens dóna la vitalitat necessària com per estimar cada pas que fem, perquè cada gest, cada moviment, forma part de nosaltres; és això el que fa aquest camí únic, la certesa que és només nostre, el podem compartir amb aquells qui desitgem, però les experiències es gravaran en la nostra pell i formaran per sempre part del nostre jo.

Vida

Podia sentir la vida bategant dins seu, era meravellós notar cadascun dels seus moviments, saber que estaven units per un lligam que mai ningú podria trencar. Cada dia pensava en ell, en la seva arribada i els canvis que suposaria per a la seva vida. No tenia por, se sentia ferma i madura, prou valenta com per a enfrontar la novetat que tot allò implicava.

Sabia que els unia un lligam que ningú podria trencar, a cada minut prenia consciència del petit ésser que creixia dins seu i que estava a punt de néixer. Ella ja esperava joiosa el moment de veure’l, estava impacient, volia que arribés aviat el moment d’acaronar-lo i portar-lo als seus braços.

Ja feia vuit mesos que l’esperava, havia preparat amb il·lusió la seva arribada, tot estava preparat. Ara només quedava esperar a que el temps passés i arribés el moment de tenir-lo amb ella, de veure el color dels seus ulls, la claror de la seva pell, el tacte de les seves petites mans. Tenia un llarg mes per endavant i volia gaudir els últims dies amb ell dins del seu si matern.

Dedicat a l'Alex, que aviat arribarà.