Entre la por i l'esperança

Els conservadors són els porucs, els progressistes els esperançats. No tot és tan fàcil de reduir, però sí que veiem en el fugir d'alguns i en la recerca dels altres alguna cosa més que pura ideologia racional. I els altres, els qui no sabem on anem ni què cerquem, vivim entre una cosa i l'altra, entre el conservar el present i la creença en una millora possible que justifiqui els sacrificis diaris. I és llavors quan m'agradaria afirmar que ni blanc ni negre, no podem reduir-nos a un únic adjectiu, a un sol sentiment, la complexitat és inherent a l'ésser humà, però la necessitat de reduir-ho tot ens porta a crear figures simplificades que ens ajudin a entendre-ho tot millor. Però resulta que podem ser dues coses alhora, i que la persona va més enllà de la figura política que ha creat, i hi ha dubte, qüestions i preguntes que mai s'acaben de resoldre, potser per això som gregaris, perquè cal que tot el grup es cohesioni. Quan tots diem blanc, sembla més cert, més fàcil de justificar i la por o l'esperança queden expressades com a construccions sòlides i fermes compartides amb molts altres; el nosaltres s'imposa al jo, que queda exiliat.