7 d’agost del 2009

Amélie

Colors impossibles, una noia que somia i viu alhora, espantada de la realitat, amb por de fer aquell pas on tot pot començar a fer mal. Crear, mig de debò, mig jugant, un món nou, fet com un núvol de pols, com si en qualsevol moment se'l pogués endur un cop de vent, però ferm com la més gran de les esperances.
Amélie no és la nena que tots portem a dins, no és la somiadora que tots hem jugat a ser, és la més real de les nostres pors i la més vana de les nostres esperances, el feixuc pes de la quotidianitat esdevingut espera del moment indicat, el desig de l'endemà. I ella intenta arribar a la felicitat dels altres, gaudir-ne, però només per por d'assolir la seva pròpia. No involucrar-se és també una forma de viure, potser covarda, però tan real com qualsevol altra.
Al final sempre acabem donant l'últim pas, correm cap a la porta esperant que ell segueixi allà, tal com imaginem en el més profund de la nostra ment. I a vegades potser seguim immersos en els somnis, no sé si per por a la realitat o per un desig de fugir i trobar-nos allà on ningú no ens pot fer mal.
Llàstima que els somnis no siguin reals, malgrat que puguin esdevenir-ho. Llàstima que la vida no tingui el color que té Amélie i el seu fabulós destí, que no tinguem cap sac de gra on ficar la mà i aconseguir el nostre petit plaer del dia. Però sempre ens queden altres coses, l'esperança, l'endemà, buscar fotos fetes bocins de desconeguts i reconstruir-les per descobrir misteris inexistents, però nostres.
Crec que, per molts cops que la vegi, no me'n cansaré mai.

2 comentaris:

Sergi ha dit...

Em va agradar molt aquesta pel·lícula i tot el seu univers somniador, però està clar que no vaig reflexionar tant com tu sobre ella. Potser l'hauré de tornar a veure.

Andrea. ha dit...

M'encanta aquesta pel·licula, és senzillament genial.

No em cansaria de veure-la.