14 d’agost del 2007

La lluita contra la malaltia


Una nit més tanca els ulls amb l'esperança que l'endemà podrà aconseguir-ho. Vol creure que és possible, que després d'una llarga lluita serà capaç d'enfrontar-se a la malaltia i guanyar la partida. Passa moltes hores a l'hospital, s'ha sotmès a tot tipus de proves, ha intentat deixar enrere la por per tal de fer front a un dia a dia cada cop més feixuc i dificultós.
Agraeix estar acompanyada per aquells qui estima: els seus dos fills i la seva germana, que han estat al seu costat des del primer moment. Sempre és present en el seu record la imatge d'aquell espòs que va morir uns mesos abans que aquell calvari comencés, deixa-la sola davant la prova més dura a la qual s'havia sotmès mai.
Vol seguir endevant, continuar amb la seva vida tal com era abans, però la nova rutina de visites hospitalàries sembla complicar-ho tot. El que més mal fa és precisament això, que li hagin pres allò que més estimava: la seva llibertat. Ja no podia marxar de casa al matí, sense avisar ningú, i anar a veure el mar. Per això desitja que tot torni a la normalitat, tot i saber que és quelcom impossible: ha de continuar patint una teràpia que encara no sap si serà capaç d'aturar la malaltia, ha de sacrificar cada dia present per la possibilitat d'un futur lluny del càncer que oprimeix cada dia amb més força el seu pit.

3 comentaris:

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Jo Mateixa ha dit...

Espero que nomès sigui una història i que ningu conegut teu i molts menys tu, en sigui la protagonista.

En cas que sigui real, voldria donar molts ànims a aquesta dona lluitadora, que s'enfronta a una malaltia massa normal en aquests temps que vivim, no està sola per continuar lluitant.

Una abraçada ben gran bonica!!!!!!!!

Tals ha dit...

Només és una història, tot i que tinc un parell d'amics que han viscut la situació molt a prop, i suposo que va ser per això que a l'hora d'escriure em va sortir aquest tema... també volia fer el que tu fas, donar ànims a totes les persones que el pateixen de prop, perquè és molt dur. Un petonet, maca ^^