Descartes contra Hume. Crec que no els he entès igual de com m'han ensenyat a entendre'ls. Descartes és conegut pel seu "cogito ergo sum", és a dir, la defensa del jo, la única realitat sóc jo, això és cert i necessaria, que moltes vegades porta al solipsisme. Tot i això, crec que és una de les poques coses de totes les que han pensat els diversos filòsofs que és certa. Vull dir que ningú pot negar tenir consciència de sí mateix, realitzar actes com pensar, parlar o cridar impliquen un subjecte que no pot ésser inexistent tot i que tota la resta no sigui real, simplement pel fet que ningú pot negar que el "jo" ho experimenta. Segons el que he estudiat a 2n de Batxillerat, Hume contradiu a Descartes. Perquè? Doncs perquè segons Hume el jo no és més que un feix de representacions que la imaginació uneix, el jo va canviant i per tant, no és una cosa absolutament certa i que mai canviï. Em penso, però, que es malinterpreta a Hume i a Descartes. No crec que Descartes amb el seu "cogito ergo sum" es referís a un jo que no canvia (si ara sóc tossuda, sempre ho seré, per exemple) crec que ell es referia al jo com a entitat mental, el jo com a subjecte. I no crec que aquesta referència sigui criticada per Hume en la seva interpretació del jo. És molt clar que les persones canvien, però hi ha una cosa que mai no canvia: el jo, el subjecte que realitza les coses, tot i canviar en les seves qualitats, no canvia en la seva substancialitat. Per tant, no podem criticar a Descartes amb els arguments de Hume, ja que ell amb el feix de representacions s'estava referint a les qualitats del jo, no a la seva substància que no té perquè canviar. Bé, no sé si hi estareu d'acord, però és una teoria que he estat madurant des de l'any passat i que mai m'he posat a defensar. Estaria molt bé que donessiu la vosta opinió, apa!
4 comentaris:
Ufff, la fislosofia em supera :-S tot i que els post donar per pensar eh :-)
Petonasos!!!!!!!!!!!!!
Uix, em perdonaràs si no estic d'acord amb tu, oi?
Jo em quede amb Hume de totes totes. I em sembla que la psicologia d'ara també —però això li ho hauràs de preguntar a un altre—. Per mi el jo no existeix. Sí, sí, la frase té la seua gràcia: per mi el jo no existeix. Però crec que el jo només té entitat geogràfica per dir-ho així. És un lloc per on passen coses. I si no hi passen coses no existeix. Com un camí que només existeix si hi ha gent que camina. Per mi l'únic que té existència real són les representacions.
Això no vol dir que no t'haja quedat un post rodó. Molt bo, de veritat. que no hi estiga d'acord és una altra cosa. Però m'ha agradat molt.
Hola, Tals, ben trobada!
Des del meu retir cibernètic (m'he de mossegar les ungles per no reincidir i postejar en el meu blog, però m'he imposat silenci estiuenc per pura salut mental), llegeixo les teves sàvies paraules sobre la contraposició entre Descartes i Hume. És obvi que des del vessant psicològic no es pot afirmar que siguem un jo ben rodó acotat i immutable, però no és menys cert que som un punt de referència, que des de la meva casa ontològica puc divisar el món des d'una perspectiva irreductible, que no és ni teva ni de cap altre, com la teva tampoc no és meva. Com a referent per entendre el món, sóc un jo (triomfa Descartes), però sóc el mateix jo el que ara menja un gelat adés llegeix metafísica o comenta en un blog? El nostre jo es dissemina en múltiples finestres que interpreten la realitat amb un codi autòcton. Hume també té alguna cosa a dir quan assenyala que som un feix de representacions, ja que la meva aproximació a la realitat difereix en un moment o altre de forma contingent. El jo és una substancialitat feble.
Jo mateixa: jo no obligaré a ningú a que li agradi la filosofia :P però pensar és bo per les neurones jeje
Efe, i tant que t'ho perdono, home! per això escric, perquè algú em proti la contrària de tant en tant jaja. A veure, que no sé si no m'he explicat bé. Jo no estic pas en contra de Hume, simplement crec que no tracta el mateix "problema" que Descartes, Hume es refereix a com canvia aquest jo, que no sempre és igual, i Descartes es refereix a l'existència d'un subjecte, que concorda (crec) amb la teva metàfora del camí. El jo, està clar, existeix perquè pensa, perquè sent, perquè imagina. El subjecte, sense acció a realitzar perd el seu sentit. Així que el jo de Descartes podria ser el teu camí jeje ^^ petonets, i gràcies pels afalacs!
Enric, jo pensava que estaves desconnectat eh, però m'havies ben enganyat! Em sembla que has posat el punt que faltava a l'article, vull dir, que has entès el que jo volia dir. Descartes no es contradiu amb el feix de representacions de Hume, sinò que és refereix a una altra cosa. I aquest "jo" com a punt de vista no pot ser contradit, perquè és indiscutible que cada persona té el seu i no pot alienar-se d'ell. Tampoc contradiem el feix de representacions de Hume, ja que jo, qualitativament, no sóc la mateixa que fa 10 anym tot i que sí que sóc el mateix subjecte. Espero que s'hagi entès. Gràcies per visitar i per comentar! Molts petonets!
Publica un comentari a l'entrada