Fragments

Petites taques blanques sobre un mar preciós. Necessitava tornar a aquest racó que guarda tants records. Perquè aquí, davant del blau infinit, puc ser jo, no amagar-me de res, no haver de protegir-me.
Perquè ningú pot restar impassible davant la infinitat, davant l'indret amagat on el cel i el mar es troben: un horitzó ple de somnis, esperances i pors.

Retalls

Signes incomprensibles, paraules mig esborrades sobre una sorra fina i volàtil. Tot canvia, tot passa, i nosaltres ens seguim preguntant qui som, què hi fem aquí. I hi ha moment sense resposta. I hi ha diàleg, mètode socràtic, donem a llum a la veritat. Però donar a llum és quelcom dolorós, tot i que després t'omple de joia i benestar.
Volia començar, vull continuar, vull crèixer, respirar, VIURE.

Aforisme

La contradicción es el verdadero elemento de la existencia humana. Ernst Cassirer, Antropología filosófica.
Us recomano el llibre, boníssim!

Elle III

No hi ha cap solució, es sent atrapada, terriblement sola i desprotegida. Aquella buidor torna a omplir la seva ànima, un altre cop veu com la seva vida es trenca i no pot fer res per deturar un destí que l'empresona i l'aliena. No vol trobar un perquè, no vol trobar cap sentit, només desitja que tot s'acabi, que s'acabi per sempre. No haver de passar més nits plorant, absolutament sola, amagada sota el llençol sense cap mà que l'acaroni, sense cap cos que l'abraci.
Ha perdut quelcom que creia que sempre estaria allà, l'ha abandonat aquella mà en la que més confiava, ha marxat sense dir adéu, deixant enrere només unes paraules plenes de burla i amargor. I ella ja no sap quin es el motiu per seguir lluitant, no entèn com l'han pogut abandonar, però ells simplement han passat a ser uns enemics que la jutgen per després mortificar-la amb les seves paraules mal intencionades. No pot tornar-hi a confiar, no pot seguir creient que l'estimen perquè l'han ferit quan més els necessitava, s'han burlat d'allò que més s'estimava i han trepitjat tots els seus somnis d'un futur millor.
No en queda res, d'aquella nena innocent que reia a casa les tardes de dissabte, la seva ombra s'ha esvaït entre els murs d'una habitació ara plena de silencis i de paraules mai dites. No tornarà perquè el mal que han causat ha estat massa gran, perquè les ferides encara sagnen i seran massa difícils de curar. Oblideu-vos de la seva confiança, quedeu-vos amb el record d'aquell amor incondicional que abans existia entre vosaltres, ara ja és massa tard, massa tard.

Universitat

Crec que he encertat. Cada classe són minuts que passen volant, milers de coses noves que m'entusiasmen i m'adono que això és el que em fa sentir viva, això és el que em fa vibrar, i no podria pas deixar-ho.
Per fi m'agraden la majoria de les assignatures, no m'avorreixo a les classes, no xerro gaire (d'acord, una mica sí), ric, ric molt amb el que diuen els professors, escolto, penso, i em diverteixo. Em sembla que aquest sistema m'agrada, allò de que vingui el professor, s'assegui i comenci a explicar, que vingui una altra i ens faci participar, un altre que ens expliqui mil coses diferents i l'últim que mentre explica ens fa riure amb les anècdotes d'altres filòsofs.
No sé, això és molt diferent, és tot nou, però certament m'agrada. I m'agrada poder anar al meu ritme, i saber que puc anar llegint el que més m'interessi o el que més necessiti. Això està molt i molt bé. Promet.

Do you see the truth through all the lies?
Do you see the world through troubled eyes?

Viure

Gràcies a les paraules puc esdevenir tot allò que sempre he desitjat ser, amb una ploma i un paper puc arribar a indrets desconeguts per a la resta del món.
Vull ser un simple personatge interpretant el paper de la seva vida, una petita nena que segueix jugant a imaginar l'impossible sense cap necessitar d'aconseguir que esdevingui real.
Necessito tornar a plorar i demostrar-me que les llàgrimes són també un camí cap a la llibertat, desitjo deixar anar tots aquests sentiments que prenen noves formes i m'omplen d'admiració.
No vull tenir por d'allò que sóc, ni d'allò que penso, he d'acceptar tot el que forma part de mi i tornar-ho a incorporar a una ment deleitosa de tornar a començar.
A vegades, per poder guanyar a la vida, primer hem d'acceptar ser culpables de la derrota al darrer captítol realitzat.

Loser

Puc ser molt dolenta, puc destrossar la teva ànima i no deixar-ne res intacte, puc dir-te tot allò en que has fracassat per fer-te així adonar de que no tens res per ensenyar-me. No em fas por, ets un perdedor, només t'alimentes de la ira que guardes al teu interior, aquella ràbia que et consumirà per sempre. Em fas pena. I tot i això intentes dormar-me lliçons, no perquè jo et preocupi sinó perquè et vols sentir bé,vols saber que algú t'escolta. No cal que t'hi escarrasis, encara no sé ni perquè et segueixo mirant a la cara, deu ser un mal costum. Si l'única persona que encara t'estima no existís, estic segura que ja t'hauria destrossat. No penso deixar que em transformis en el que tu ets: una persona que només sap odiar, un amargat.

La iaia

La veig adormida al sofà, desprotegida, fràgil, com si tornés a ser aquella nena que mai va poder ser, una petitona que s'hagués de protegir del perill. Ara és més feble que llavors, ella mai ha deixat de lluitar, sempre ha hagut de defensar allò que li pertanyia, s'ha cuidat dels seus fills, dels seus néts: però ara jau sola amb els ulls tancats i una respiració acompasada.
Em vénen desitjos d'abraçar-la i dir-li com l'estimo, però l'haig de deixar dormir, cada dia és més dur per al seu cos massa carregat d'anys. Tot i això, cada matí baixa al pati i cuida de les plantes amb tot el seu amor i dedicació, s'hi passa les hores embaladida, regant, transplantant o assaguda a la fresca. Cada primavera, però, té la seva recompensa: les flors s'obren un any més amb tot el seu esplendor, el pati s'omple de colors i ella és l'àvia més feliç del món.

PD: He heretat els seus ulls... els meus, però, canvien més de color, desgraciàdament, sense flaish no són així jeje

Elle II

Està cansada de plorar, decideix assecar-se les llàgrimes i començar de nou. Sempre ha estat una lluitadora i sap que rendir-se no forma part dels seus plans, ara li toca, un cop més, tornar a aixecar-se després de caure, renovar les seves forces i tirar endevant com sempre ha fet.
Hi ha massa coses per començar, munts de projectes i esperances que necessiten de la seva fortalesa per a ésser realitzats. Sap que la seva felicitat no depèn d'aquest tipus de nimieses, sap que és allà esperant-la, quan aconsegueixi oblidar els problemes que omplen la seva ment tornarà a cercar-la com abans, instant-la a seguir creixent.
Un cop més somriu pensant que tot ha de quedar enrera, no vol quedar-se immersa en un pou d'angoixa i de tristor, tota la seva vida ha estat un continu esforç, la superació d'unes proves que es feien cada cop més dures i, tot i això, no vol rendir-se, no vol defugir tot allò que el futur li depara.

11 de setembre

Un any més arriba l'11 de setembre, un any més veuré senyeres i estelades a les finestres i als balcons, anirem a la Plana a veure els castellers i fins i tot potser visito algun acte institucional.
Un any més seguim sense ser allò que desitjem esdevenir, seguim sense tenir allò que ens agradaria posseïr. I el pitjor, encara hi ha gent que es pregunta el perquè de la Diada, hi ha persones que encara ens miren d'una manera estranya quan parlem el català, encara hi ha energúmens que creuen tenir la veritat del seu costat i segueixen defensant la unitat d'Espanya.
L'11 de setembre ens toca demanar la nostra llibertat per decidir, per ser qui desitjem ser.
Haurem de reflexionar, un cop més, sobre aquest país que tant ens costa de tirar endavant.

Elle

Li manca aquell somriure, la claror d'uns ulls que ara romanen en l'obscuritat. Sent l'absència de tot allò que abans tenia a l'abast de la seva mà, s'adona del pas del temps, no tot funciona com abans. I romàn sense fer res. Absolutament estoica, es manté al marge de la seva pròpia vida, intentant que res no l'afecti tot i saber que tantes mancances han obert un gran buit en ella. Absolutament equivocada, pretèn que tot passi sense gairebé adonar-se'n, vol que tot allò s'esvaeixi tal com havia passat en el passat. Però ella també havia canviat. Al passat havia lluitat perquè la seva vida fos com ella realment la desitjava, feia uns anys decidia cadascun dels seus passos i els dotava d'una força que extreia del seu interior. Ara semblava haver oblidat tota aquella experiència i perdre's enmig de la seva vida, a punt d'enfonsar-se, com aquells petits veler que es deixen portar per la força del mar fins a acabar inmersos en les seves aigües i coberts, totalment, de l'oblit i la buidor.

La rateta presumida

Hi havia una vegada una rateta presumida que es passejava pel pati de casa de la Tals. Era una rateta tan i tan presumida que volia prendre el sol al matí, s'estirava sobre les rajoles del terra i passava allà les hores. A més a més, era una rateta gran i formosa, per això no passava desapercebuda, i l'àvia de la Tals es va espantar molt al veure-la. Semblava que aquella rateta no volia pas escombrar, per això van ser la Tals i la seva àvia les que van agafar l'escombra, però no per ensenyar-la a escombrar, sinó per intentar matar-la (a partir d'aquí que no llegeixin els nens). Al final, veient que aquella rateta era tan gran com un conillet i que feia molta por apropar-se massa a ella, van cridar a un veí molt valent, que amb la seva llança va atacar a la ratolineta que, malferida, va escapar per a amagar-se entre les plantes esperant allà una mort digna i pausada, lluny de les llances i les escombres.

Meme

En Millu m'ha passat un nou meme, i bé, aquí el teniu: aquest és el meu fons de pantalla! La foto la va fer un amic, l'indret és secret, però representa una de les millors minivacances que he fet mai. M'encanta la foto pels colors, el contrast entre la carretera i la vegetació i pel núvol que té una forma estranya i sembla xuclar l'aire cap al cel.
El meme el passo a la Iruna, que així té feina!!

Suricates

Avui estic de dol perquè m'han deixat sense un reportatge sobre suricates (sí, aquests bitxets tan monos que són com el Timón del Rei LLeó) que feien al C33 a les 4:30 de la tarda. M'encantava el programa, seguien una família (els bigotis) i anaven enregistrant el que feien cada dia, era una manera molt curiosa d'ensenyar-te el que era per a ells la rutina, com s'organitzen i perquè és tan important el grup. Quan vaig anar al zoo tenia unes ganes immenses de veure'ls, com a regalet, un acompanyant a qui li va tocar l'entrada amb la fotografia de la família suricata mel'ha cedit i a més a més, vam poder gaudir d'una estoneta veient com els cries jugaven amb els adults.

PD: La primera foto és la única que no és meva. És que la meva càmera no fa miracles i estàvem massa lluny dels suricates!!

Infinit

Paraules perdudes en un temps indeterminat. És complicat viure el present perquè s'escapa entre les nostres mans, fuig a correcuita i només deixa rere seu una estela de records.
Vull tornar a mirar el cel ple d'estels, buscar un altre cop a Venus i Mart que brillen enmig del cel. Recordo els nits d'estiu, perduda entre la foscor, asseguda a les escales, sola, sense cap so que em pogués distreure. Alçava el cap, observava com els astres recorrien aquell teló negre, mirava si algun d'aquells estels brillava amb més força i m'adonava, un cop més, de com era de petitona comparada amb aquella infinitud.
No entenc perquè sempre he sentit aquesta admiració pels espais inabastables: pel mar que pels meus ulls no té final; pel cel que és etern, sempre a sobre dels nostres caps. És com intentar enfrontar-te a allò que et supera, és com intentar unir-te a un paisatge del qual formes part, una natura que sents com batega sota els teus peus i en la lunyania de l'horitzó. I no entenc perquè però em sento completa, íntegra, feliç... tot i estar sola davant l'incomprensible.

Grans preguntes, grans respostes

Avui hem anat al Zoo i hem tingut un dubte constant:
- Bambi què era?
- Bambi era un cèrvol!
- No, era una daina perquè tenia taquetes!
- Doncs jo crec que era un impala.
- Ja està, ja ho tinc resolt: Bambi era una daina, el seu pare un cèrvol, i sa mare una impala!
¬¬
Algú sap la solució?

Punt i seguit

Jo sé que no creuen en mi, sé que pensen que m'estic equivocant, que amb les meves notes i el meu expedient podria fer uan cosa molt millor, podria estudiar una cosa que m'assagurés un sou, una vida avorrida i rutinària com les seves. No vull ser advocada, no vull ser política, no vull ser periodista: vull ser filòsofa, tan difícil és d'entendre? Ara sóc jo qui ha decidit, ara sóc jo qui encerta o qui s'equivoca. I sé que espereu que m'equivoqui per després dir: ja t'ho havíem avisa't. Però això només em fa venir més ganes de posar-me a estudiar, d'esfoçar-me fins que no pugi més per després donar-vos amb els resultats als nassos. Ho vull fer bé aquest any, no només per mi, sinó també per vosaltres, que no heu cregut en mi, que no heu intentat entendre que me l'estimo, que em fa feliç. No heu intentat entendre que és el que vull. Per això m'he promès donar el 100%, per això m'obligaré a estudiar com mai ho he fet, i tan de bo, tan de bo això doni resultats, perquè vull que els veieu. N'estic farta de que volsaltres hagueu de decidir per mi, que m'hagueu de dir què està bé o malament perquè tinc 18 anys. S'ha acabat.

Sunday, bloody sunday

Avui he vist Bloody Sunday. He plorat, he insultat, he patit, he sentit, he pensat. Us la recomano. No em puc creure que coses com aquesta puguin passar, que mori tanta gent innocent, només s'estaven manifestant, l'exèrcit era allà per prohibir una manifestació pacífica, l'exèrcit era allà per provocar i per matar. I és el que va fer. 14 morts, molts d'ells ni tan sols havien tirat una pedra als tancs, molts d'ells creien en poder arribar a la llibertat per la via pacífica, perquè era un Civil Right. Després d'aquella fatídica manifestació, desenes, centenars d'irlandesos van afiliar-se a l'IRA, van agafar els fusells i van lluitar per aquells que havien perdut la seva vida per entendre les coses d'una manera diferent, per ser tan il·lusos com per creure que sense armes podien ser lliures. Gràcies al diàleg, el conflicte a Irlanda sembla gairebé acabat, ja no hi ha armes i es poden manifestar, però aquelles morts sense jutjar, aquells assassins sense castigar segueixen allà, exemples d'una història ja gairebé acabada. Tant de bo coses com aquestes no haguessin de passar. Us recomano no només el film, sinò també la cançó que va fer U2 amb el nom Bloody Sunday, deixo aquí el vídeo.