Li manca aquell somriure, la claror d'uns ulls que ara romanen en l'obscuritat. Sent l'absència de tot allò que abans tenia a l'abast de la seva mà, s'adona del pas del temps, no tot funciona com abans. I romàn sense fer res. Absolutament estoica, es manté al marge de la seva pròpia vida, intentant que res no l'afecti tot i saber que tantes mancances han obert un gran buit en ella. Absolutament equivocada, pretèn que tot passi sense gairebé adonar-se'n, vol que tot allò s'esvaeixi tal com havia passat en el passat. Però ella també havia canviat. Al passat havia lluitat perquè la seva vida fos com ella realment la desitjava, feia uns anys decidia cadascun dels seus passos i els dotava d'una força que extreia del seu interior. Ara semblava haver oblidat tota aquella experiència i perdre's enmig de la seva vida, a punt d'enfonsar-se, com aquells petits veler que es deixen portar per la força del mar fins a acabar inmersos en les seves aigües i coberts, totalment, de l'oblit i la buidor.
5 comentaris:
eskolta aixo es presios..però penso que tothom a de seguir lluitan sempre sempre perque no som covards ...
:D:D:D:D
Escolta Tals... tu no deus haver fullejat per casualitat el meu diari personal i n'has extret un fragment??? jeje.. Ara en sèrio, m'encanta... és que .. saps? sense saber-ho però tantes vegades descrius els meus sentiments que em quedo sense paraules. I això em fa pensar que, o realment sóm molt semblants, o és que el que sentim no és tant inusual!!!
Bé, de totes maneres... espero que aquest text no sigui el reflex del que estàs sentint en aquest moment carinyo... perquè amb una (jo) ja en tenim prou!!
Una abraçada germaneta!!!
I tant que cal lluitar, Jordén, però com que sempre els acabo així, doncs vaig voler variar una mica. Un petonàs!
Iruna, què hi farem? em sembla que o bé sentim el mateix en diversos moments de les nostres vides o tothom ho sent però ens enganyen i no ens diuen res :P mira, no sé, és que jo també sóc una mica empàtica, deu ser això, i bé,, no és que ho senti ara però tot el que escric surt de mi, per tant en algun moment ho he sentit, ho he pensat... espero que llegir aquestes coses et faci adonar de que no estàs sola ^^ un petonàs germaneta :D
El senyor Kafka va dir que encara que et tanques al teu despatx, la vida vindrà a visitar-te. No es pot no viure.
Ah, has vist El turista accidental?
I Kafka tenia raó, no podem fugir de la nostra vida, perquè ens vindrà sempre a buscar :P Això del turista accidentat és una peli? doncs no l'he vist (el més estrany seria que sí que l'hagués vista) però és que tampoc em sona, si val la pena la buscaré a veure si es baixa amb l'Ares jaja un petonàs!!
Publica un comentari a l'entrada