Giordano Bruno és conegut pel seu estudi astronòmic i per les seves innovacions a l'astronomia durant el Renaixement, però la seva filosofia va molt més enllà de planetes i estels, a la Càbala del Pegaso triomfant introdueix dos temes que ja havien estat discutits en l'Antiguitat: l'elogi de la mà i l'elogi de l'esforç. Avui tractarem del primer d'aquests dos temes, basat en la dualitat entre la intel·lectualitat i la mà: l'home és més intel·ligent pel fet de tenir les mans o té les mans perquè és més intel·ligent?
Segons Bruno, l'home té dos dedicacions: la contemplació, per a la qual està feta l'intel·lecte, i l'acció, per a la qual s'han creat les mans; tot i això, el que realment el diferencia dels animals no és l'enginy, sinó el poder de l'acció amb les mans. La mà és "l'òrgan dels òrgans", amb ella l'ésser humà ha pogut dominar els estris i esdevenir més intel·ligent; la mà és la possibilitat d'esdevenir diferent a la resta d'animals. Tot i que es veu com Bruno aposta clarament per la mà, no es pot dir que oblidi l'intel·lecte, la seva filosofia es basa sempre en una dualitat de forces, de manera que arriba a afirmar que tot i que la mà és el motor que transforma l'home, sense l'intel·lecte no es podria parlar de cultura.
La meva intenció no és seguir amb aquest debat entre la mà i l'intel·lecte, el pràctic i el teòric, sinó preguntar si no ens estem oblidant de les mans. No em refereixo al fet que s'oblidin les feines que es fan amb les mans, sinó que volem veure el món amb només els ulls i a vegades no recordem agafar les coses amb les mans, tenir-les al nostre abast. És com si estiguéssim oblidant la nostra forma natural de relacionar-nos amb les coses, abans es començava per la vista i es seguia per l'olor i el tacte; ara tot és veure i només ens quedem amb això. Però cal tocar, cal sentir entre les nostres mans, perquè conèixer no és veure quelcom de lluny, sinó és abastar-lo, és tornar-ho teu i sentir-ho part de tu.